Dusko Ivanovic, nascut l’1 de setembre de 1957 a Bijelo Polje (Montenegro), va fitxar pel FC Barcelona el juny de 2005, després d’haver-se consolidat com un dels millors entrenadors europeus del moment.
Com a tècnic va començar com a primer entrenador del Fribourg Olympic suís al llarg de les
temporades 1995-99, on va aconseguir tres lligues (1996-99) i dues copes (1996-98), a més de
compaginar el càrrec de seleccionador nacional durant les campanyes 1997-00. La darrera temporada
com a seleccionador suís la va alternar a la banqueta del CSP Limoges, on va deixar un bon record
al seu pas per la lliga francesa firmant un triplet: la Copa Korac, la lliga de França i la Copa,
tots tres títols en el mateix any.
Aquestes credencials van servir perquè el Tau es fixés en ell i el fitxés per a l’equip
de Vitòria. La seva etapa al Tau el va impulsar a primera línia europea, aconseguint el títol a
millor entrenador l’any 2000-01, concedit per l’ACB, i un any després, el títol a
millor entrenador concedit per la revista 'Gigantes'. Part del seu èxit va tenir les arrels en la
ràpida adaptació a l’equip basc. En el seu primer any (2000-01), un sotscampionat a
l’Eurolliga i un tercer lloc a l’ACB, acompanyats d’un doblet –Lliga i Copa
del Rei- a la temporada següent feien d’Ivanovic una referència del bàsquet europeu. A la
temporada 2002-03 va tornar a arribar a una final, però l'equip liderat per Dejan Bodiroga,
aleshores al Barça, va emportar-se la Copa del Rei cap a Barcelona. L’any següent, 2003-04,
en una de les millors finals que es recorden del torneig del KO, l’equip d’Ivanovic va
imposar-se al DKV Joventut per 81-77, aconseguint la segona Copa del Rei amb l’equip de
Vitòria.
La darrera temporada, 2004-05, a Baskònia serà recordada per Dusko amb un sabor agredolç, ja
que va quedar-se a les portes del títol en les tres competicions: subcampió de la Final a Quatre
contra el Maccabi, semifinalista de la Copa del Rei i subcampió de l’ACB, aquest últim
després de caure davant el Reial Madrid en el cinquè partit de la final en l’últim sospir.
Després de cinc temporades va decidir marxar de Vitòria, d’on va rebre la insígnia de
la ciutat de la mà de l’alcalde. El seu destí va ser Barcelona, on el primer any va situar a
l’equip blaugrana a la Final a Quatre i el va classificar per a la propera edició de
l’Eurolliga 2006-07 i al segon l'equip ja ha conquerit la Copa del Rei 2007 disputada a
Màlaga.
Ivanovic aplica als seus jugadors moltes de les coses que va aprendre com a jugador, en la
seva dilatada trajectòria. Format al Budocnost Titogrado (1985-87), la seva glòria esportiva va
arribar vestint la samarreta de la Iugoplàstica Split des de 1987 fins a 1990, formant part de d'un
equip històric amb jugadors com Dino Radja i Toni Kukoc. Dues Copes d’Europa (1988-90), tres
lligues iugoslaves en els tres anys a l’equip d’Split (1987-90) i una Copa de
Iugoslàvia (1989-90) formen el seu palmarès com a jugador. Després d’aquesta etapa
d’èxits va arribar a Girona, on s’hi va estar tres temporades com a jugador i va deixar
una porta oberta que, després d’un any al Sisley Fribourg suís, la tancaria retornant a la
ciutat gironina per ajudar a Quim Costa a la banqueta del Valvi. Ivanovic va retirar-se com a
jugador al Friburg, alternant les pistes amb la banqueta.