El camp de Les Corts, inaugurat el 1922, és el principal escenari del creixement del club i de la seva primera edat d'or (1919-1929).
És el lloc dels grans èxits esportius, però també de la crisi de la dècada dels trenta; el camp
és clausurat per la Dictadura de Primo de Rivera i també es va convertir en una mena de desguàs
militar a la fi de la Guerra Civil. Però també és l’estadi que va viure la represa de
l’entitat, el creixement espectacular del nombre de socis (els 20.000 es superen el 1944 i
els 30.000, el 1952) i els èxits esportius del Barça de les Cinc Copes, amb Ladislau Kubala fent de
les seves. Samitier als anys 20 i Kubala als anys 50 van ser els grans astres que van il·luminar
futbolísticament un camp que va marcar decididament la història blaugrana.
Comença l'etapa gloriosa: el camp de Les Corts
La primera edat d'or del club (1919-29) significa l'explosió d'un vertader equip de somni,
en què sobresurten figures de la magnitud de Samitier, Alcàntara, Zamora, Sagi, Piera i
Sancho. En aquesta situació, l'afició pels colors barcelonistes es desborda a la vegada que
augmenta la identificació, ja indissoluble, del club amb el sentiment catalanista.
El 20 de maig de 1922 se celebra la inauguració del camp de Les Corts, un magnífic estadi amb
una capacitat inicial de 30.000 espectadors, que en successives ampliacions la van doblar fins a
60.000. En la celebració de les Noces de Plata (1924) -el cartell oficial és obra de
l’artista valencià Josep Segrelles-, el FC Barcelona pot presumir de tenir 12.207 socis i un
futur esplendorós. Anys després, el Barça guanya la primera edició de la Lliga espanyola (1928-29)
i tanca d'alguna manera aquesta etapa gloriosa. El balanç és impressionant: des de la inauguració
de Les Corts s'havia guanyat, a més d'aquest primer campionat de la regularitat, el Campionat de
Catalunya 1923-24, 1924-25, 1925-26, 1926-27 i 1927-28 i el Campionat d'Espanya 1924-25, 1925-26 i
1927-28, aquest últim de manera èpica, després de dos desempats amb la Reial Societat i una
actuació heroica del porter barcelonista Platko, que va quedar glossada en un immortal poema de
Rafael Alberti.
Temps difícils
Com a contrapunt negatiu, el Barça pateix la febre anticatalanista de la Dictadura de Primo
de Rivera: el 14 de juny del 1925, en un partit d'homenatge a l'Orfeó Català, el públic xiula
l'himne espanyol. Com a represàlia, el club és clausurat per sis mesos -posterioment reduïts a
tres- i Gamper ha d'abandonar la presidència de l'entitat per sempre més. Morirà cinc anys després,
el 30 de juliol del 1930. Malgrat que disposa de figures com Ventolrà, Raich o Escolà, la
decadència del club en la dècada dels 30 és un fet i es materialitza en tres crisis: financera,
social (baixa constant del nombre de socis) i esportiva, a nivell estatal (encara que al Principat
es guanyen els Campionats de Catalunya 1929-30, 1930-31, 1931-32, 1934-34, 1935-36 i 1937-38,
aquest últim en plena Guerra Civil).
L'efecte de la Guerra Civil
L’esclat de la Guerra Civil el 1936 té una primera víctima barcelonista: el president
Josep Sunyol és assassinat per soldats franquistes el mes d’agost. A banda d’aquesta
tràgica circumstància, la vida de l’entitat es ressenteix molt pel conflicte bèl•lic.
El 1937 l’equip fa una gira miraculosa per Mèxic i els Estats Units, i molts jugadors no
tornen. El 16 de març del 1938, la caiguda d'una bomba llançada per l'aviació feixista sobre la seu
social del FC Barcelona provoca greus destrosses. Pocs mesos després, l’ocupació de Barcelona
per els tropes franquistes comporta nombrosos problemes per un club que s'ha convertit en un dels
grans símbols de Catalunya. Així doncs, el març del 1940 va ser nomenat president un home
d'indubtable fidelitat al règim, Enric Piñeiro, marqués de la Mesa de Asta. A més, l'entitat passa
a denominar-se Club de Futbol Barcelona, forma espanyolitzada que substitueix l'anglòfona Futbol
Club Barcelona (aquest greuge no es repararà fins al 1973) i les quatre barres de l'escut van
quedar reduïdes a dues fins a l'any 1949, quan es va recuperar el format original.
De la promoció a la primera Copa Llatina (1949)
En la dècada dels quaranta el Barça remunta gradualment una crisi que gairebé el porta a la
Segona Divisió el 1942 però l'equip, després de guanyar la Copa, salva la promoció. Un any després,
el 16 de juny de 1943, l'escàndol de Chamartín, una golejada soferta en terreny madridista
mediatitzada per les amenaces arbitrals i policials, provoca la dimissió de Piñeiro, un home del
règim, però honest. La sortida del túnel arriba amb la conquesta de les Lligues de les temporades
1944-45, 1947-48 i 1948-49 i de la Copa Llatina de 1949, una competició precedent de la Copa
d'Europa que constitueix el primer gran èxit internacional del club. El FC Barcelona celebra les
Noces d'Or l'any 1949 en plena expansió, amb 24.893 socis i un palmarès de 21 Campionats de
Catalunya, nou Copes i quatre Lligues.
Kubala i les Cinc Copes
L'arribada del crac Ladislau Kubala, el juny del 1950, converteix el FC Barcelona en un
conjunt imparable i deixa petit el camp de Les Corts. Entre 1951 i 1953, el Barça guanya tots els
títols en joc (les Lligues 1951-52 i 1952-53 i les Copes 1950-51, 1951-52 i 1952-53). En aquest
cicle triomfant està marcada amb lletres d'or la temporada 1951-52, la de les Cinc Copes: Lliga,
Copa, Copa Llatina, Eva Duarte i Martini Rossi. La davantera màgica d’aleshores era la
formada per Basora, César, Vila, Kubala i Manchón. A més, Joan Manuel Serrat va immortalitzar, en
una de les seves cançons, el quintet atacant de la temporada següent: Basora, César, Kubala, Moreno
i Manchón.
Copyright - FCBarcelona | Nota Legal | Venda entrades | Aquesta pàgina web és l´única oficial del FC Barcelona