De la construcció del Camp Nou al 75è aniversari (1957-1974)

La construcció del Camp Nou certifica la majoria d’edat del club. El projecte és molt ambiciós, tant des del punt de vista arquitectònic com per l’esforç econòmic que l’entitat ha de fer.

L’eufòria esportiva i social justifiquen aquesta decisió, que es pren en moments d’èxits esportius. De tota manera, el Camp Nou no només serà escenari d’aquests triomfs, sinó que també viurà en la dècada dels seixanta un període de mediocritat esportiva, amb pocs èxits.

No obstant això, la massa social no para de créixer, un fenomen curiós que s’explica pel contingut social que el club cada cop representa amb més claredat. Aquesta circumstància és especialment notòria amb l’accés a la presidència de Narcís de Carreras, el 1968, que utilitza per primer cop una divisa que esdevindria molt famosa, el Barça és 'més que un club'. La identificació de l’entitat amb els corrents més decididament catalanistes i antifranquistes de la societat catalana van dotar el club d’una força social importantíssima, que es va vehicular també a través d’unes relacions molt fluïdes amb el món cultural. El fitxatge del crac Johan Cruyff, amb la conquesta del campionat de Lliga 1973-1974, i la coincidència d’aquest triomf amb la celebració del 75è aniversari del club va suposar un moment de màxima eclosió del barcelonisme, tot i les limitacions que encara imposava el franquisme.

El Camp Nou, el gran escenari

Des de la segona meitat de la dècada dels quaranta es posa en evidència que les ampliacions del camp de Les Corts eren ja molt limitades, i s’inicien gestions per a la compra de terrenys. Francesc Miró-Sans, president a partir del 1953, dóna un nou impuls a aquesta aspiració, i el Camp Nou s’inaugura el 24 de setembre del 1957. El nou estadi, que té una capacitat inicial de 90.000 espectadors, serveix de marc de les il·lusions d'un equip que acaba de guanyar la Copa del 1957 a l'estadi de Montjuïc i que té el suport de 49.000 socis.

La conquesta de les Lligues 1958-59 i 1959-60 i les Copes de Fires 1957-1958 i 1959-60 es deu al segell del genial tècnic Helenio Herrera i a l'aportació de figures com Kocsis, Czibor, Evaristo, Kubala, Eulogio Martínez, Suárez, Villaverde, Olivella, Gensana, Segarra, Gràcia, Vergés i Tejada. Aquesta constel·lació d'estrelles no té continuïtat en la dècada dels seixanta. La final de la Copa d’Europa de Berna, el 1961, que el Barça perd, marca un període de mediocritat esportiva, amb pocs títols importants, com les Copes 1963 i 1968 i la Copa de Fires 1966.

Més que un club

Tot i l’escassetat dels èxits esportius, certament el FC Barcelona no parava de créixer en la seva dimensió social. L’entitat augmentava regularment el nombre de socis, i va començar a sentir-se prou forta per mostrar el seu simbolisme com a club identificat amb la Catalunya que el franquisme negava. El president Narcís de Carreras va fer referència a aquest simbolisme en el seu discurs de presa de possessió, el gener del 1968, afirmant que el Barça és 'més que un club'. El mandat del president Agustí Montal i Costa (1969-1977) va aprofundir en aquesta direcció, intentant la màxima catalanització del club, tot i els límits que imposava la dictadura franquista, i reclamant també la democratització del món del futbol, demanda que el va enfrontar en diverses ocasions a les autoritats esportives franquistes.

Arriba Johan Cruyff

La contractació de jugadors estrangers era una qüestió polèmica des de l’afer Di Stéfano (1953). Als anys 70 el Barça va patir l’arbitrarietat dels organismes esportius, com ho demostra el 'cas dels oriünds'. Finalment, Cruyff va poder ser contractat i va debutar el 28 d’octubre del 1973. El seu fitxatge va ser un gran revulsiu i la victòria a la Lliga, esclatant. Cal destacar un partit a l’estadi del Reial Madrid, on el Barça va guanyar per 0-5, el febrer del 1974, que és a la memòria barcelonista, amb una davantera formada per Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial. Amb Cruyff començava una nova era de futbolistes, líder dins i fora del terreny de joc, amb un gran protagonisme mediàtic.

El 75è aniversari

El potencial social del club i el clima d’eufòria esportiva després de conquerir la Lliga 1973-74 van confluir en l’enorme ressò dels actes del 75è aniversari de l’entitat, celebrat a la tardor del 1974. Amb un cartell avantguardista obra del pintor Joan Miró, aquells actes van fer emergir públicament tot el que significava el Barça en aquells moments, amb la participació d’artistes, escriptors, cantants i altres personatges vinculats als sectors més dinàmics de la societat catalana. Amb motiu d’aquella efemèride es va crear el Cant del Barça, estrenat per la Coral Sant Jordi, que ha esdevingut l’himne oficial del club.