Ara fa un any, l’equip aleví del FC Barcelona va tenir el privilegi de poder viatjar fins a Alemanya i conèixer una altra manera de viure i jugar a rugbi. Aquesta iniciativa va ser força enriquidora i, un any després, els mateixos protagonistes l’han reeditat però a Barcelona. El Berliner Rugby Club és el club més antic d’Alemanya (1926) –dos anys abans havia nascut la secció blaugrana–, i el seu equip sub-14 ha estat el campió alemany de la categoria.

“Per als nois, trobar-se amb altres equips és molt important i gratificant”, assegura Arturo Trenzano, coordinador blaugrana, que continua dient: “L’objectiu que volem aconseguir amb iniciatives com aquesta és consolidar la secció amb un pla de formació”.

L’àrbitre, descalç

Matías José Aristaraín és el coordinador del Berliner i el cervell d’aquesta iniciativa: “Això ho fèiem a l’Argentina i l’any passat ho vam implantar a Alemanya, que no hi estan acostumats. Va anar molt bé. I ara a Barcelona estem encantats de la truita, de la ciutat, del Museu del Barça... Ha estat meravellós, hem quedat sorpresos. El Barça ha quedat molt bé”.

Aristaraín ha hagut d’exercir d’àrbitre. I ho ha fet sense sabatilles: “Em vaig torçar el peu i he preferit descalçar-me. A Alemanya i a l’Argentina juguem sobre gespa natural i aquesta és sintètica. Ja m’han trepitjat unes quantes vegades però no passa res”.

L’Anna, l’única noia

La trobada ha estat perfecta. Els jugadors aconsegueixen formar-se i, a més, la diversió està garantida. El repte d’enfrontar-se amb un estil de rugbi diferent és atractiu. “Hi ha molt més contacte”, comenta Santi Escuder, un segona línia que l’any passat va poder viatjar a Berlín.

L’Anna Ramón és l’única noia de l’equip. Ella l’any passat no hi va anar perquè es va quedar jugant amb un altre equip de categoria diferent. Però per a l’Anna el rugbi és una gran passió: “Porto molts anys jugant-hi. Sóc un més dins de l’equip”.

Fins aquest any, la noia podrà jugar amb nois –“em mimen perquè sóc l’única!”. Després, les seves aspiracions són continuar jugant per arribar al més alt possible. “És un esport poc valorat. Jo recomanaria a la gent que veiés el Sis Nacions o el Mundial. Sí que és un esport de contacte, et donen cops, però t’hi acostumes”, somriu l’Anna.