05.01.2009 10:53

La Bomba, a cor obert

Carles Cascante

Onze temporades al primer equip de bàsquet donen per a molt. Per a alegries i per a decepcions, per a triomfs i derrotes, per a records i rècords increïbles, per a amistats inesborrables..., tot això i molt més és el que explica Navarro.

Després d’una temporada a l’NBA -enriquidora a nivell d’experiències, però pobra a nivell personal-, Juan Carlos Navarro va acceptar a ulls clucs l’oferta que li va fer la secretaria tècnica del Regal FC Barcelona. Ser la nau insígnia del nou projecte blaugrana era ja per si sola una gran motivació per creuar l’Atlàntic de tornada a Barcelona. Ara, a punt d’encetar la segona volta de l’ACB i a les portes d’un Top 16 a l’Eurolliga, Navarro fa balanç de com li estan anant les coses, de com veu l’equip i de com se sent en un grup que no para de créixer.

Som a l’antic gimnàs del Picadero (Palau Blaugrana 2), una pista que coneix molt bé… Quants records, no?

“Sí, la veritat és que tinc molts i bons records d’aquesta pista. He passat bona part de la meva infantesa aquí. He passat per totes les categories i he aconseguit arribar on volia, a triomfar amb el Barça.”

Si quan era un nen li haguessin dit que algun dia seria el jugador franquícia del Barça de bàsquet i un dels referents del segle XXI, ho hauria cregut?

“La veritat és que no. De tot plegat te’n vas adonant a mesura que passes categories. Al principi, formar part del Barça ja és de per si un objectiu aconseguit, però crec que quan comences a prendre consciència que això va seriosament i que tens opcions de seguir creixent és quan estàs en la categoria júnior. Però sí, és cert que mai hauria pensat que arribaria tan lluny i ara el que espero és arribar a més.”

El 23 de novembre del 1997 és una data que sempre recordarà (el debut amb el Barça). Aquell dia va fer 10 punts en 10 minuts i ja es va ficar el públic del Palau a la butxaca...

“Aquesta data no s’oblida. És un gran record per mi, tot i que he de reconèixer que el partit davant el Granada ja estava fet. De tota manera, que la gent del Palau coregi el teu nom el dia que debutes..., impressiona. Ja en fa un grapat d’anys, d’allò, i sembla que encara els agrada el meu joc, aquest és el meu objectiu, que continuïn gaudint amb el meu bàsquet.”

En les onze temporades com a jugador blaugrana, quina persona o persones l’han ajudat més, li han donat suport en els moments importants i han estat amb vostè quan més els necessitava?

“La família i, en especial, la meva dona. Ella és la que sempre és a casa i amb la que més em comunico. Ella és la que escolta les meves preocupacions o el que m’ha passat al llarg d’un dia, i això és molt important. La família, en general, crec que sempre ho ha estat. Des de la meva dona i les meves filles, fins als meus pares, que són els que em portaven als entrenaments al Picadero...”

La temporada 1997/98, quan va arribar, quins eren els referents de l’equip, aquells jugadors en els que es volia veure reflectit algun dia?

“Recordo perfectament que hi havia un Roger Esteller, que estava jugant molt bé, i un Sasha Djordjevic, que també era tot un referent. Aquella temporada em va servir, sobretot, per agafar experiència. Era molt jove i solia fer les coses sense pensar, per això em va venir molt bé compartir vestidor amb jugadors experimentats i de la categoria dels abans esmentats.”

De tots els companys que han passat pel vestidor del Barça de bàsquet al llarg d’aquestes 11 temporades seves al club, amb quin es queda i per què?

“N’hi ha molts, però si m’he de quedar amb alguns et diria Nacho Rodríguez, perquè em va ajudar moltíssim quan vaig començar, i amb Roberto Dueñas. Són persones que t’ajuden i que no saps perquè, de seguida connectes amb elles, no només dins de la pista, sinó fora també. Un altre jugador important, amb el que vaig tenir una molt bona relació, va ser Sarunas Jasikevicius. Ell va ser un dels homes importants en la consecució d’aquell triplet que vam aconseguir la temporada 2002/03.”

Quines són les fites o les motivacions de Juan Carlos Navarro amb aquest equip?

“Em motiva ser una mica el referent de l’equip, cosa que no passava la temporada passada a l’equip de l’NBA on jugava. Tot això, però, passa per ser una mica el que guia la resta de companys a l’hora d’aconseguir títols, el nostre principal objectiu aquesta temporada, i ser també un mirall en els més joves que són a l’equip.”
Com porta la fama?

“Jo crec que la porto bé. T’acostumes que la gent et reconegui pel carrer, t’acostumes a signar autògrafs, a fer-te fotos amb els que t’ho demanen. Tot això, però, no és res més que un fidel reflex de com estàs fent les coses. Si no ho estiguessis fent bé, segur que no tindries aquest reconeixement. Aquesta és la part positiva. La negativa? Home, no et negaré que de vegades m’agradaria poder passar més desapercebut, sobretot quan estàs entre els amics o la família, però és un dels quès de la nostra professió i no tinc cap problema.”

Parlem d’altres companys i amics seus que són a l’NBA. Està seguint les evolucions d’en Marc Gasol i d’en Rudy Fernández en la seva temporada de debut?

“Sí, sí, i la veritat és que ho estan fent d’allò més bé. Són dos jugadors que eren referents ACB i no tenia cap dubte que ho farien molt bé en la seva primera temporada a l’NBA. Estan liderant les classificacions de ‘rookies’, són dos jugadors amb caràcter i que tenen molta facilitat per jugar a bàsquet.”

S’acostuma un a la pressió de ser el líder d’un equip?

“De vegades cansa també, sobretot quan tens tot un pes que recau sobre tu, però no és el cas d’aquesta temporada. Sóc un jugador important, però l’equip està molt ben compensat i hi ha una gran qualitat a la plantilla. Tenim més d’un referent ara i això és important a l’hora de confeccionar un gran equip. Però la pressió es porta bé. T’acostumes a oferir a la gent una sèrie de coses i de vegades, quan s’abaixa el nivell, la gent es pregunta el perquè. Però això és l’esport i ho porto bé, sense pressionar-me gaire a mi mateix, perquè si ho fas no jugues bé.”

Té només 28 anys, però després de tantes temporades a l’elit, se li ha passat pel cap en algun moment què li agradaria fer quan es retiri?

“Potser alguna cosa relacionada amb el bàsquet. Tampoc ho he pensat gaire, perquè espero que encara em quedi corda per estona. De moment em queda aquesta i quatre temporades més amb el Barça i espero concloure la meva carrera esportiva aquí. El que sí que tinc clar és que un cop em retiri, em passaré un any sabàtic per estar amb la meva família. Després ja ho veurem.”

Després del partit jugat a Menorca vostè va atrapar Andrés Jiménez en la llista de segon jugador amb més partits jugats amb la samarreta blaugrana a l’ACB. Ara ja l’ha superat (378) i només li resta superar Epi... Què li sembla, tot plegat?

“Em sembla una fita molt important. Me’n vaig assabentar quan es va acabar el partit contra el Menorca. De tota manera, cal dir que Epi ja portava uns quants anys jugant quan es va fundar l’ACB. To i això, em fa molta il·lusió superar un històric com Jiménez. Crec que és una mostra més que estic en un dels millors clubs del món i que la gent que m’ha entrenat al llarg de tots aquests anys ha confiat en mi.”

L’equip ara està tornant a recuperar aquell gran bàsquet que ens va oferir al principi de temporada. A què creu que es deu això?

“Crec que vam patir una mica tot l’estrès dels llargs viatges. Estàvem a un nivell impressionant i va coincidir amb la gira pels Estats Units. Aquells llargs viatges, amb els canvis horaris que suposen, amb el fet que el cos s’ha d’acostumar ràpidament... tot plegat ens va afectar i ho vam pagar. Va ser tot molt ràpid. I ara, en canvi, estem tornant a agafar la forma ideal. Crec que tenim equip per a estona i, com també he dit abans, hi ha molta qualitat. Estem molt compensats i si estem intensos al darrere, al davant hi ha qualitat de sobres.”