10.04.2010 11:36
Cent anys del naixement d’Helenio Herrera
Manel Tomàs
Avui es compleix el centenari del naixement a Buenos Aires del llegendari entrenador Helenio Herrera, ‘el Mag’, un home genial. Amb ell, el Barça va viure una època gloriosa en el bienni 1958-60.
Nascut a Buenos Aires el 10 d’abril del 1910, Helenio Herrera (per a tothom, HH) era fill
d’emigrants andalusos. Amb nou anys es va traslladar amb els seus pares al Marroc, on va
començar a jugar a futbol amb equips infantils, per bé que més endavant va desenvolupar la seva
carrera esportiva a França. Va penjar les botes amb 35 anys per tal d’encetar la seva tasca
com a tècnic, primer al Puteaux i després a l’Stade Français, al qual va pujar a Primera
Divisió.
Aleshores ja era conegut pels afeccionats francesos com a ‘sorcier’ (bruixot). La
seva incipient fama va traspassar fronteres i l’any 1948 va ser contractat pel Valladolid,
però la seva consagració definitiva la va tenir amb l’Atlètic de Madrid, al qual va fer
campió de Lliga les temporades 1949/50 i 1950/51. El seu periple per la Lliga espanyola el va
portar després a equips com ara el Màlaga, el Deportivo i el Sevilla. A les acaballes de la
temporada 1957/58 va ocupar la banqueta del Barça en substitució del cessat Domènec Balmanya.
Un tècnic genial
Ben aviat els afeccionats culers van poder comprovar qui era aquell entrenador tan
peculiar que arribava amb l’apel•latiu d'‘el Mag’. Helenio Herrera va ser
un veritable precursor en la preparació psicològica dels futbolistes, els quals havien de
protagonitzar uns singulars rituals de motivació en què es cridaven contundents consignes a ple
pulmó i es repartien pastilles que es tenien per reforços vitamínics quan no eren més que simples
placebos.
Com a conseqüència de tot plegat, els jugadors sortien al camp com a motos, disposats a
menjar-se la gespa. D’altra banda, HH, tot un mestre en la confrontació dialèctica, es
dedicava a pronunciar declaracions altisonants abans dels partits en camp contrari i saltava a la
gespa mitja hora abans de l’inici per tal que els afeccionats rivals l’escridassessin i
així alleujava la pressió cap als seus jugadors. A banda d’això, era un fanàtic de
l’estudi de l’equip rival i es coneixia totes i cadascuna de les característiques dels
onze jugadors contraris.
Època triomfant per al Barça
Amb Helenio Herrera a la banqueta, el Barça va viure al bienni 1958-60 una etapa
farcida de títols. Va començar amb èxit, ja que l’1 de maig del 1958 es va guanyar la primera
edició de la Copa de Fires en derrotar la selecció de Londres (6-0) al Camp Nou. A partir de
llavors, l’equip barcelonista, que fins aleshores havia viscut acomplexat pel Reial Madrid de
Di Stéfano, es va impregnar de l’esperit guanyador d’HH i va aconseguir les Lligues
1958/59 i 1959/60, la Copa 1958/59 i la Copa de Fires 1959/60.
Aquell era un Barça compacte i extraordinari quallat de figures com ara Ramallets, Gràcia,
Olivella, Rodri, Segarra, Suárez, Vergés, Gensana, Kubala, Tejada, Villaverde, Eulogio Martínez,
Evaristo, Kocsis, Czibor i Ribelles, entre d’altres, però, en realitat, cap astre destacava
especialment. L’estrella estava a la banqueta i aquell equip ha passat a la història com el
Barça d’Helenio Herrera.
Segona i tercera etapa al cap dels anys
HH va deixar la direcció tècnica del Barça per desavinences amb la directiva a
finals de la temporada 1959/60 i va recalar a l’Inter de Milà, amb Luis Suárez, on també
aconseguiria ressonants èxits, com ara tres Lligues, dues Copes d’Europa i dues Copes
Intercontinentals. També va dirigir la Roma i el Rimini.
El març del 1980, quan ja feia cinc anys que estava allunyat de les banquetes, va tornar al
Barça per substituir Joaquim Rifé. Només quedaven dotze jornades per acabar la Lliga 1979/80 i la
classificació barcelonista no era bona, per la qual cosa l’únic objectiu possible era
classificar-se per a la Copa de la UEFA, fet que es va aconseguir.
El mes de novembre d’aquell mateix any va tornar a ser cridat com a solució
d’emergència, aquesta vegada com a relleu de Ladislau Kubala. Com que la remuntada a la Lliga
1980/81 encara era possible, el primer que va fer Helenio Herrera en arribar als vestidors del Camp
Nou va ser escriure a la pissarra “Serem campions”. A continuació, tots els jugadors
van haver de repetir aquesta frase màgica en veu alta.
Com es pot comprovar, el pas del temps no li havia fet perdre facultats. Al capdavall, el
Barça va canviar radicalment de fisonomia i, si no va guanyar finalment la Lliga, va ser a causa
del segrest de Quini, un fet dramàtic que va tallar de soca-rel la reacció de l’equip
blaugrana. De totes maneres, ja amb el davanter asturià feliçment alliberat, Helenio Herrera es va
poder acomiadar del Barça amb la conquesta de la Copa del Rei, el 18 de juny del 1981 davant
l’Sporting de Gijón (3-1).
Retirat definitivament del món de les banquetes, es va traslladar a Venècia (Itàlia), on va
morir el 9 de novembre del 1997.
La seva darrera genialitat
Anys després de la mort d’Helenio Herrera es va descobrir quelcom insòlit. El
19 de març del 2000 la seva vídua, Fiora Gandolfi, va manifestar a la premsa que acabava de
descobrir que el seu marit no havia nascut el 1916, com constava en la seva documentació, sinó sis
anys abans, el 1910. L’engany havia esta ben simple: HH havia modificat la seva data de
naixement al passaport tot afegint al zero del 1910 una cueta per tal de transformar-lo en un sis.
Com va dir Fiora, “Helenio era així, un geni en tots els aspectes de la seva vida.”