10.06.2010 11:30
El Barça i l'elecció dels presidents (I)
Manel Tomàs
La manera d’arribar a la presidència del Barça ha anat variant al llarg del temps. Avui dia no es contempla cap altra opció que les eleccions democràtiques, però no hem d’oblidar que això es fa així només des de l’any 1978.
Quan
Joan Gamper
i onze amics més fundaren el FC Barcelona el 29 de novembre del 1899 el primer que es va fer
va ser triar el primer president de la nova entitat. Gamper va refusar tal honor i va proposar al
seu home de confiança, l’anglès
Walter Wild
. Tothom va estar d’acord per unanimitat.
Els socis van triar el president en assemblea fins l’any 1936
A partir d’aleshores es va establir una mena de rotació, amb etapes presidencials
curtes –màxim dos anys– i transmissió de poders pactades entre amics i per consens
general. Les assemblees de socis votaven per sufragi universal però no solien discutir massa
l’ordre del dia referit a la l’elecció del president.
Arcadi Balaguer
, escollit el desembre de 1925, va ser el primer president imposat per les autoritats, després
del tancament del camp de Les Corts que va tenir lloc el mes de juny. Posteriorment, els successius
presidents van haver de lidiar amb les difícils circumstàncies de l’època, però sempre amb el
suport majoritari dels socis, que els escollien a les assemblees de manera automàtica.
Comitè d’Empleats a la guerra
Començada la Guerra Civil, la mort del president
Josep Sunyol
va provocar que el 15 d’agost del 1936 es formés un Comitè d’Empleats per tal de
dirigir els destins del Barça. El 29 de novembre del 1937 Francesc X. Casals vas prendre possessió
com a nou president del club, sent Sunyol a títol pòstum el president “absent”. Casals
no va ser triat en cap assemblea sinó en una reunió de la junta directiva. A causa del conflicte
bèl·lic, no se celebraven assembles des de l’any 1935.
Presidents nomenats a dit des de Madrid
En acabar la guerra una
Comissió Gestora
va regir el club fins que el 13 de març del 1940 la Delegación Nacional de Deportes va nomenar
Enrique Piñeyro
nou president del Barça. Amb el nou règim franquista en un principi van ser les autoritats
esportives espanyoles les encarregades de triar al president barcelonista. El soci no tenia dret a
res, ni tan sols a reunir-se en assemblea.
Una liberalització dels reglaments va permetre que el 20 de setembre del 1946 els propis
directius barcelonistes triessin com a nou president
Agustí Montal Galobart
, el qual va convocar assemblea pel juliol del 1948, per bé que el règim només va permetre la
presència de l’1% del total de socis. Va ser ratificat per aclamació i l’any 1952 va
traspassar el poder al directiu
Enric Martí Carreto
. Aquest només va poder exercir com a president un any escàs, ja que el 22 de setembre del
1953 va dimitir arran de la injusta resolució del “cas Di Stéfano”
Eleccions pseudodemocràtiques
Com a compensació per la pèrdua de Di Stéfano, el règim franquista va permetre que
per una vegada els socis del Barça poguessin triar democràticament en unes eleccions el seu
president. El 14 de novembre de 1953 tots els socis majors d’edat amb dos anys
d’antiguitat (tots menys les dones, que estaven excloses) van escollir com a nou president
Francesc Miró-Sans
. Aquella experiència electoral va estar adulterada pel fet que no es comprovava que el votant
fos el soci titular, la qual cosa va donar lloc a la picaresca més absoluta. De fet, fins i tot era
permès presentar-se a la mesa electoral amb més d’un carnet.