11.06.2010 11:18

El Barça i l'elecció dels presidents (II): Núñez

Manel Tomàs

Amb el procés de transició de la dictadura franquista al nou règim democràtic, el Barça va poder desfer-se de l’anacrònic sistema d’elecció presidencial per sistema de compromissaris escollits per sorteig i va poder instaurar el sufragi universal.

El 4 de setembre del 1975, el president Agustí Montal Costa ja havia demanat públicament la democratització de les estructures del futbol espanyol i l’elecció per sufragi universal entre els socis dels presidents dels clubs de futbol. Amb la mort del dictador Francisco Franco (20 de novembre), el procés liberalitzador en tots els àmbits de la vida espanyola va ser inexorable i el futbol no va ser una excepció.

Núñez va triomfar en les primeres eleccions democràtiques

Quan el 18 de setembre del 1977 Montal va esgotar el seu mandat i va cedir la presidència interina a Raimon Carrasco, es va establir que les eleccions del 6 de maig del 1978 es farien al Camp Nou i serien ortodoxament democràtiques, és a dir, amb la presentació de diverses candidatures, campanya electoral i sufragi universal lliure, secret i escrupolosament controlat. Era la primera vegada a la història del Barça que s’anava a fer quelcom així.

Com és natural, van sorgir moltes precandidatures que amb el temps es van quedar pel camí. Finalment, es van mantenir només tres candidats a la presidència del Barça, que eren Ferran Ariño, Nicolau Casaus i Josep Lluís Núñez . Ariño, que havia esta president del Barça Atlètic, era considerat per a molts el candidat del continuisme, per bé que el mateix Montal insistia que ell no tenia cap favorit. Per la seva banda, Casaus, el més veterà, podia presumir d’una llarga trajectòria barcelonista des dels anys quaranta, sobretot en l’àmbit de les penyes. Finalment, Núñez era molt conegut com a empresari del sector de la construcció i portava un missatge de renovació que va acabar donant-li la victòria amb 10.352 vots, per 9.527 d’Ariño i 6.202 de Casaus.

Nova victòria l’any 1989

El 18 d’agost del 1981 i el 2 de maig del 1985 Núñez va ser reelegit automàticament, perquè no va presentar-se cap altre candidat; però, finalment, l’1 d’abril del 1989 hi van haver unes noves eleccions presidencials en passar el tall de les signatures l’empresari Sixte Cambra, un home vinculat al món del tennis. Prèviament, Cambra havia unit la seva candidatura a la de Josep Maria Fusté, exjugador i president de l’Agrupació de Veterans. Les eleccions van coincidir amb la disputa d’un Barça-Madrid de Lliga, per la qual cosa les meses electorals es van instal•lar als vestíbuls del Miniestadi. Núñez va ser ratificat com a president del Barça, ja que va obtenir 25.441 vots per 17.609 de Cambra.

Àngel Fernández va ser derrotat l’any 1997

Núñez va poder ser reelegit el 7 de gener del 1993 sense passar per les urnes davant la manca d’adversaris, però quatre anys després es va tornar a formar una candidatura opositora per tal d’enfrontar-se al continuisme. En un principi, els precandidats, a banda del president, van ser tres: Àngel Fernández, Jaume Llauradó i Josep Oriola. Tots tres, però, van acabar unint-se en una mateixa candidatura que va encapçalar Fernández, un empresari immobiliari que havia estat directiu de la secció de bàsquet del Barça.

El 27 de juliol del 1997 va ser el dia de les votacions, que de nou van tenir lloc al Miniestadi, mentre que a la rodalia del Camp Nou es va viure una jornada festiva que va culminar amb la presentació del primer equip a la gespa de l’estadi. Com estava previst, Josep Lluís Núñez va tornar a guanyar, ja que va assolir 24.025 vots per només 5.209 d’Àngel Fernández. Començava així la darrera etapa de la presidència de Núñez.

Fes clic aquí per conèixer el primer capítol d'aquesta sèrie històrica sobre el procés d'elecció dels presidents del FC Barcelona.