04.07.2010 11:13

Presidents amb ADN blaugrana

Manel Tomàs

Sandro Rosell arriba a la presidència del Barça recolzat per l’exemple del seu pare Jaume Rosell, que va ser gerent del club entre els anys 1975 i 1978. La història blaugrana registra altres casos de presidents amb antecedents paterns.

El juliol del 1975, quan el seu pare va ser nomenat gerent del Barça, Sandro Rosell tenia onze anys i en feia cinc que era soci. L’ambient a casa seva era de fervorós barcelonisme, ja que en Sergi, el germà petit de cinc anys, també era soci. Per la seva banda, Jaume Rosell, un enginyer industrial de 40 anys, havia estat afeccionat blaugrana des dels temps del camp de Les Corts, on anava a les localitats de general.

Gerent en uns temps complicats

Jaume Rosell va assolir la gerència del club en una època ben difícil, a les acaballes de la dictadura franquista. En un temps que tot es polititzava, ell ho tenia ben clar: “El Barça és més que un club, però sobretot és un club en què hi són totes les classes socials. Al Barça hi caben totes les ideologies polítiques, perquè representa tot el poble català.”

El maig del 1978, a punt de deixar el càrrec, es reafirmava: “El nostre club és liberal, pluralista i demòcrata. Durant la dictadura, el Barça va exercir una suplència d’altres institucions que estaven prohibides, però desitjo que aquesta circumstància no s’hagi de repetir mai més. Si malauradament tornés a donar-se el cas, el FC Barcelona tornaria a fer aquesta tasca.”

Malgrat les circumstàncies, sovint, adverses, Rosell va col·laborar en la implicació del club en el procés de normalització democràtica. Així, ja a l’agost del 1975, es va tornar a parlar en català pels altaveus del Camp Nou. Posteriorment el club es va adherir al Congrés de Cultura Catalana i el 13 d’abril del 1977 va demanar públicament l’Estatut d’Autonomia per a Catalunya. Després de deixar el Barça, Rosell va ocupar una subdirecció de la Direcció General d’Esport de la Generalitat.

Enric Llaudet, president i fill de directiu

Josep Llaudet va ser directiu del Barca en la dècada dels vint durant tres etapes presidencials diferents, en els anys de Gaspar Rosés (1920/21), Joan Gamper (1924/25) i Arcadi Balaguer (1925-27). Va ser testimoni de la primera edat d’or del club, però també d’episodis tristos, com ara la clausura del club durant sis mesos a causa de la xiulada a l’himne espanyol al camp de Les Corts l’any 1925. Mentrestant, el seu fill Enric, nascut l’any 1916, s’impregnava de barcelonisme al seu costat.

Molts anys després, el 7 de juny del 1961, Enric Llaudet va arribar a ser president del Barça. Els temps eren complicats a causa de la crisi econòmica i esportiva, però Llaudet sempre va tenir present el record del seu pare i, malgrat que el gener del 1968 va deixar un club encara en crisi esportiva, les finances ja estaven estabilitzades i se’l recorda com un cavaller.

La nissaga dels Montal

Un dels millors presidents de la història del Barça va ser Agustí Montal Galobart, un industrial de tarannà liberal i democràtic que, en una de les èpoques més fosques de la història del país (anys 1946-52), va obrir la primera escletxa dins del rígid estat de coses imposat per la dictadura, ja que va aconseguir la convocatòria de la primera assemblea de socis de la postguerra, l’any 1948. Quan el 1952 Montal Galobart va deixar la presidència, el Barça acabava de conquerir les famoses Cinc Copes i el seu fill Agustí, que ja tenia 18 anys, somiava que algun dia ell també seria president.

Agustí Montal Costa va complir el seu somni el 18 de desembre del 1969, quan va guanyar les eleccions a la presidència del Barça. Mai va oblidar la valentia del seu pare en enfrontar-se a un granític sistema quan gairebé ningú s’atrevia a fer-ho des de dins. D’alguna manera va continuar la tasca de Montal Galobart en esdevenir un estendard del barcelonisme i del catalanisme en lluita contra les injustes i centralistes estructures del futbol espanyol. Montal Costa, que va comptar amb la col·laboració a la gerència de personatges de la talla d’Armand Carabén i Jaume Rosell, sempre ho va tenir clar: “Des de la meva infantesa, l’exemple d’amor i de dedicació envers el Barça que em va donar el meu pare fa que el sentiment barcelonista formi part integrant del meu ser.” Exactament el mateix cas que Enric Llaudet i Sandro Rosell.