Es compleixen 25 anys d’un concert històric que va tenir el Camp Nou d'escenari. El 6 de juliol del 1985 les grades de l’estadi es van omplir per presenciar l’actuació de Lluís Llach, en un dia en què tot el camp va ser un clam catalanista.
Aquell va ser el primer concert al Camp Nou des de la seva inauguració l’any 1957 i va ser
anunciat aleshores com “més que un concert”. Les 103.000 persones que van assistir el
van convertir en una fita històrica de la cançó catalana i van demostrar el seu poder de
convocatòria, però hi havia també un desig general de cridar als quatre vents l’adhesió al
sentiment catalanista.
El públic, protagonista
De fet, l’enfervoritzat públic que omplia l’estadi
blaugrana va ser l’estrella principal de la festa, com va reconèixer el mateix Lluís Llach,
molt impressionat per la resposta popular: “La dinàmica és de la gent i jo sóc
l’excusa. El camp del Barça s’ha omplert perquè la gent ho volia. És la voluntat
tossuda de les persones d’aquest poble.” Llach tenia al davant el gran repte
d’omplir el Camp Nou i el va complir amb escreix. Va ser el recital més multitudinari i
espectacular de la carrera artística del músic i cantautor empordanès.
L’habitual diàleg intimista que s’acostumava a establir als concerts de Llach
entre públic i cantant es va veure tremendament magnificat per l’excel•lència
d’un escenari com el Camp Nou. En una vetllada que va destacar per l’escassa
assistència de polítics, els espectadors van esdevenir les estrelles de la nit amb el seu suport a
unes idees que s’expressaven ben clarament entre cançó i cançó amb el crit de “Som una
nació!”.
Un concert memorable
La festa va començar amb tota puntualitat a dos quarts d’onze de
la nit, quan vint canons de llum van anar il•luminant el públic, que ocupava les grades i
també la gespa del Camp Nou. Significativament, la primera cançó que va interpretar Lluís Llach va
ser “Venim del nord, venim del sud”, un títol ben similar a una de les frases del
‘Cant del Barça’. El públic entonava la cançó a l’uníson amb l’artista,
cosa que es va repetir sovint en tot el repertori, que va incloure peces com ‘Laura’,
‘Que tinguem sort’, ‘Tinc un clavell per a tu’, ‘Núvol blanc’,
‘No abarateixis el somni’, ‘El jorn dels miserables’ ‘Maremar’,
‘Vaixell de Grècia’, ‘I amb el somriure, la revolta’, ‘Abril
74’, ‘Campanades a morts’, ‘Bressol de tots els blaus’, ‘Amor
particular’, ‘No és això, companys’, el primer fragment de ‘Viatge a
Ítaca’, ‘L’estaca’ i ‘El cant de l’enyor’, aquesta última
juntament amb Marina Rossell i Maria del Mar Bonet.
La festa es va tancar amb la interpretació d’“Els Segadors” per part de les
més de 103.000 veus del públic acompanyades per Llach i els seus divuit músics. Va ser un moment
que va posar la pell de gallina a tothom. En un concert com aquell, amb els espectadors com a
autèntics protagonistes, era lògic que ells tinguessin la darrera paraula. I com va dir Joan
Granados, antic secretari general del Barça (1973-78) i aleshores director general de la Corporació
Catalana de Ràdio i Televisió: “El més remarcable d’aquest acte és el sentit unitari.
No es veu cap signe polític de cap tendència determinada. És Llach i Catalunya.”
Aquest memorable concert de Lluís Llach es va enregistrar en un doble àlbum de quinze temes
anomenat ‘Camp del Barça. 6 de juliol de 1985’. Val a dir que el recital va tenir una
gran incidència a Catalunya, ja que va demostrar que el catalanisme sociològic continuava ben viu.
Imatge del concert de Lluís Llach al Camp Nou, fa 25 anys. Fotos: Arxiu FCB
Per visualitzar aquest contingut és necessari que descarregueu l'última versió del Flash Player
Els records de Lluís Llach d’aquella nit
El juny del 2006, en una entrevista concedida a la revista BARÇA, Llach recordava aquell històric
concert del 1985 amb aquestes paraules: “Un dia em vaig plantar i vaig dir: ‘Farem el
camp del Barça.’ Em feia por i ho trobava gairebé com un acte de pedanteria. Finalment, va
ser un acte d’afirmació en un entorn bestial”. I va afegir: “D’aquella nit
vaig aprendre que només el públic decideix quan es fa un esdeveniment. I que, certament, el camp
del Barça té una força tel•lúrica, un magnetisme indiscutible”.