El 23 d’octubre del 1971, ara fa quaranta anys, es va inaugurar el Palau Blaugrana. Des de llavors seccions com el bàsquet, l’handbol i l’hoquei patins disposen de casa pròpia.
En el programa electoral d’Agustí Montal Costa, candidat a la presidència del Barça a
les eleccions de desembre del 1969, constava com un dels punts fonamentals la necessitat imperiosa
de construir un pavelló esportiu per a les seccions del Club, que fins llavors no disposaven de
recinte propi i havien de disputar els partits de casa a diverses instal·lacions de la ciutat de
Barcelona. Així, seccions tan importants com el bàsquet, l’handbol i l’hoquei patins
jugaven “de lloguer” al Palau Municipal d’Esports, al petit pavelló del Picadero
Jockey Club, i fins i tot a l’antiga zona esportiva del Camp Nou (a l’aire lliure).
Un cost de 135 milions
Els compromissaris van dipositar la seva confiança en Montal i immediatament aquest
va anar per feina. Les gestions per finançar l’obra van donar com a resultat el suport de les
caixes d’estalvis i que la Delegación Nacional de Deportes concedís una subvenció de 42
milions de pessetes (el cost total acabaria sent de 135 milions). El 24 de setembre del 1970 es va
posar la primera pedra del futur Palau Blaugrana. Els arquitectes Francesc Cavallé i Josep Soteras
van ser els artífexs d’una edificació que va despertar l’admiració de tothom per
l’avantguardisme innovador que aleshores representava, amb la seva impressionant cúpula i una
planta octogonal que facilitava la visió des de qualsevol lloc.
Una cerimònia inaugural austera
Aquell 23 d’octubre del 1971 va ser un gran dia per al FC Barcelona i per a
la ciutat. Davant la presència de les autoritats i personalitats del moment, a les 13 hores es va
tallar la simbòlica cinta inaugural i a continuació es va descobrir una làpida escrita en català
(tota una deferència institucional en aquella època de dictadura) en què es podia llegir:
“Aquest Palau Blaugrana, obra de l’esforç dels socis amb la col·laboració de la
Delegació Nacional d’Educació Física i Esports, és una ofrena més del Barcelona (sic) a la
seva ciutat”. Després es va celebrar una sòbria i austera cerimònia inaugural, que va
consistir primerament en una desfilada de “señoritas ataviadas con el traje regional”
(segons es va poder llegir a la premsa de l’època), que portaven les banderes espanyola,
olímpica, i catalana, i la de la ciutat i la del FC Barcelona. També van
desfilar altres noies amb les banderes de les penyes barcelonistes i representants de les seccions
barcelonistes. La jornada va concloure amb unes exhibicions de gimnàstica i de judo infantil i
amb l’actuació de diversos esbarts sardanistes.
El voleibol, el primer a jugar-hi
Ja a la tarda van tenir lloc els primers partits de competició lliguera
de la història del Palau, obrint primer el foc, a les 17 hores, l’equip sènior de la secció
de voleibol, que va vèncer el CN Badalona per 3-0. Hores després, a les 9 de la nit, li va tocar el
torn a l’handbol, però en aquesta ocasió el Barça no va poder passar de l’empat a deu
gols davant el BM Granollers, aleshores líder de la Lliga. Tauré, Morera i De Andrés eren les
figures barcelonistes del moment.
L’endemà van estrenar el Palau els equips d’hoquei patins i bàsquet. Els primers
van aconseguir una sensacional victòria davant el potent Reus Deportiu (5-2). Vila, Chércoles i
Villacorta eren els homes més destacats d’un Barça que des de feia un any era dirigit
per Josep Llorente. Per la seva banda, el partit de bàsquet va ser l’únic que no va tenir
caràcter oficial, ja que va ser un amistós entre el Barça i una selecció catalana formada per
jugadors del Joventut, el Picadero, el Sant Josep i el Manresa. Els locals es van
imposar per 69-65, en un enfrontament en què Aíto, Soler, Flores i els nord-americans Thomas i
Carmichael van ser els jugadors blaugrana més importants.
Per a menys de 6.000 espectadors
El Palau no destacava per la seva grandària. Amb una capacitat inicial de només 5.696
espectadors (ampliades a 7.235 l’any 1994), les seves dimensions eren més aviat reduïdes, la
qual cosa sempre l’ha fet ideal per l’anomenada ‘màgia del Palau’, ja que
l’escalfor d’un públic situat molt a prop de la pista provoca un ambient
d’olla de pressió que ha fet viure més d’una remuntada èpica. Quaranta anys
després, el Palau espera el relleu d’una nova instal·lació esportiva que acompanyi les
seccions en ple segle XXI.