14.02.2008 10:47

“Al principi creia que no tenia nivell per jugar al Barça”

Xavi Rocamora

En aquesta segona part de l’entrevista, Xavi parla de tot el seu passat en blaugrana, des que va entrar a formar part del futbol base fins ara.

Xavi Hernández va arribar al club el juliol del 1991 amb només onze anys i va debutar amb el primer equip set anys després de la mà de Louis van Gaal. Ara som a les portes de celebrar el seu partit número 400 en competició oficial. Tot i ser ja un històric del club pel que fa tant a nombre de partits com a títols, Xavi recorda en aquesta entrevista que en el seu ingrés al club va dubtar de la seva capacitat per triomfar.

-Arribar als 400 partits oficials és un moment especial...

“Fa molta il•lusió fer tants partits amb el Barça, i estic orgullós d’haver estat aquí tants anys. Johan Cruyff sempre deia que és més difícil mantenir-se que arribar. Penso que encara em queda corda per seguir. El cos ho va notant, però estic content i mantinc la il•lusió del primer dia.”

400 partits donen per a molts records...

“Mires enrere i recordes i penses coses que fa tants anys que han passat que no te n’adones. Vius el dia a dia, no t’adones del que realment has fet. Però estic molt content de tots els records, de tots els entrenadors, els companys i la gent que m’ha ajudat a ser on sóc ara.”

Aquestes xifres —el seu partit 400 n’és una— s’acostumen a destacar força en els mitjans de comunicació. Vostè també hi dóna importància?

“La veritat és que no. Fa dues setmanes que em van dir que em faltaven tres o quatre partits per arribar als 400; jo no en portava el compte, tampoc dels gols ni de les passades... Simplement vius el dia a dia. Intentes donar el màxim en cada partit, fer-ho bé per al conjunt intentant assolir els objectius, que són els títols.”

Sap quants jugadors en la història del FC Barcelona han vestit més vegades que vostè la samarreta blaugrana en partit oficial?

“Doncs no.”

Només 6: Migueli (548), Rexach (452), Guillermo Amor (421), Andoni Zubizarreta (410), Segarra (402) i Rifé (401). Què li ve al cap quan pensa que ja forma part de la història blaugrana i està inclòs en aquest grup tan selecte?

“Són futbolistes mítics en la història del club. Sé que sóc molt lluny de Migueli (548), que és qui encapçala aquesta llista. Només espero seguir més anys al Barça perquè és el club de la meva vida i és on em sento més a gust. Desitjo seguir sent important per al Barça.”

De fet, amb només 28 anys, encara li queda molt de temps per incrementar aquesta xifra...

“Em queden dos anys de contracte i crec que em queda corda per seguir jugant més partits amb el Barça. I sobretot, que es transformin en títols, que és el més important.”

Ara que sap que és a punt d’arribar-hi, pensa en el partit 400?

“Sí que hi vas pensant. Vas comptant els partits que et queden. Només en falta 1 i, si tot va bé, el jugaré. Espero contribuir que canviï aquesta dinàmica que tenim ara mateix a la Lliga i guanyar els títols que hi ha en joc.”

Parlant de remuntades, ja ha jugat 399 partits i ha marcat 31 gols. Alguns han servit per remuntar situacions adverses. N’hi ha alguna que recordi especialment?

“Recordo, sobretot, el gol de Madrid (temporada 2003/04). Són partits que sempre recordes. N’hi ha d’altres, contra l’Espanyol, per exemple, però el que més recordo és el dia del Madrid. Aquell partit va ser un canvi generacional. El Madrid estava en baixa forma i nosaltres veníem de fer una segona volta espectacular. Era com la reafirmació del Barça en aquell moment, i allò va suposar un canvi de cicle. Marcar el gol faltant 2 o 3 minuts i fer-lo al Bernabéu... És el gol més maco que recordo.”

I ja que parlem de gols, quantes vegades li deuen haver recordat el que va fer al camp del Valladolid la seva primera temporada amb el primer equip.

“Sí. També va ser molt important. També va trencar la dinàmica negativa que portàvem durant la primera volta. Semblava que Van Gaal podia anar al carrer. Teníem una situació complicada i a partir d’aquell gol la cosa va canviar. Vam encadenar una ratxa de victòries espectacular fins a aconseguir el títol de Lliga. Per tant, es recorda aquell gol com un fet clau per assolir l’objectiu.”

Però el primer dels seus gols va ser justament el dia del seu debut, a la Supercopa d’Espanya contra el Mallorca, fa gairebé deu anys...

“Aquell dia va ser increïble. El moment que, el dia abans del partit, Louis Van Gaal em va dir que jugaria era el que més esperava. Fer el gol al minut 15 em va donar moltíssima tranquil•litat.”

I que ajudin al fet que es repeteixin imatges que tenim molt presents, com les celebracions de la Lliga de Campions i de les Lligues.

“Aquest és el millor record (Lliga de Campions 2005/06). Malgrat no participar-hi, la vaig sentir molt meva. Vaig estar lesionat aquella temporada, però va ser la millor de l’equip d’aquests últims anys. Per tant, intentarem tornar a estar a aquest nivell, i ho creiem possible. Creiem en nosaltres mateixos, sabem que tenim possibilitats d’aconseguir-ho i la plantilla necessària per fer-ho.”

-De fet, vostè és el jugador que més títols acumula de tota la plantilla.

“És lògic, perquè fa molts anys que estic a l’equip. Però m’agradaria aconseguir-ne molts més. Crec que tenim equip perquè així sigui, i espero que en els dos anys i mig que em queden de contracte en pugui sumar molts més.”

Ja fa 16 anys que és al club. Arribava amb 11 anys. Qui li havia de dir que avui estaríem parlant del seu partit número 400?

“I tant. En aquell moment ni ho penses. Només el fet de ser al Barça ja era insuperable per a mi. Realment no m’ho creia. Em pensava que era una broma... Tenia la sensació que no tenia el nivell per jugar aquí. De mica en mica et van donant confiança, em van fer capità... L’Asensi em va donar molta confiança el primer any. Ets molt jove i, a mesura que vas avançant, vas veient que tens alguna possibilitat, però, alhora, pensen que és molt difícil. És quan Van Gaal em dóna l’oportunitat que m’ho vaig creure de veritat, que vaig pensar que havia arribat el meu moment. Ho podia aconseguir.”

El ritme frenètic que porten, de viatges i partits, permet recordar aquesta etapa al futbol base?

“Recordo moltes anècdotes. Sobretot, entrenadors, companys que he tingut... Encara conservo moltes amistats d’aquella etapa al futbol base. És una època fantàstica, perquè ets en l’anonimat i fas el que realment t’agrada. Competeixes a un alt nivell, ets al Barça i aprens conceptes que, probablement, en un altre equip no te’ls ensenyaran. Ets al club de la teva vida. Jo sóc molt culer, i quan vaig arribar aquí vaig complir amb la il•lusió de la meva vida: poder jugar algun dia amb el Barça.”

El fet que arribin jugadors al primer equip procedents del filial, com ara Bojan i Giovani, ajuda a refrescar aquests records?

“Sí. Amb Bojan parlem molt... D’entrenadors, per exemple, que ara treballen al futbol base. Perquè els més importants encara segueixen a la casa. Benaiges, Alexanco... Aquesta gent que ha vist passar per les categories inferiors tots els jugadors del planter.”