Avui fa quaranta anys. El dissabte 6 d’abril del 1968, un dia abans d’un decisiu FC Barcelona – Reial Madrid al Camp Nou, una notícia terrible va colpejar brutalment tothom: el defensa uruguaià del Barça Julio César Benítez havia mort.
Una fulminant i traïdora gangrena gasosa se l’havia emportat als 27 anys. La commoció entre
els afeccionats barcelonistes va ser tremenda, ja que Benítez era especialment estimat, no només
per la seva classe superlativa i el seu esperit de lluita, sinó sobretot a causa del seu caràcter
alegre i jovial. No en va molta gent el coneixia com el nen gran i bo. Amic dels seus amics i
company cordial de tots, les seves darreres paraules, en el deliri final, van ser aquestes:
“¡Venga muchachos, adelante, que ya le ganamos al Madrid por 2 a 0!”.
Més de 150.000 persones
Davant la capella ardent, instal·lada a la Llotja Presidencial del Camp
Nou, van desfilar unes 150.000 persones de tota edat i condició, en un emotiu pelegrinatge que es
va perllongar des de les deu del matí del diumenge 7 d’abril fins a les tres de la tarda de
l’endemà. Els jugadors del Barça, acompanyats pels seus companys de l’Espanyol i del
Reial Madrid, el van vetllar, encara incrèduls davant el drama que havia succeït. El madridista
Gento, que havia estat el seu gran rival dins el terreny de joc, va pregar durant llargs minuts
davant la capella.
Va rebre l'estima de tothom
La cua de gent, ordenada i silenciosa, s’estenia al llarg de centenars de metres. De
matinada van aparèixer taxistes i cambrers que finalitzaven la seva jornada laboral. Després, quan
encara el sol no havia sortit, es van veure treballadors dels mercats. Ja a l'alba, van arribar
homes i dones que anaven a la fàbrica i al taller. Més tard, els empleats d’oficines,
magatzems i botigues.
En definitiva, va ser una manifestació impressionant de dol com poques vegades s’ha
viscut a la ciutat de Barcelona. Com es va poder llegir en una publicació de l’època,
“esta muestra de solidaridad en el dolor, esta explosión de hermandad en torno a un jugador
no podría explicarse si no estuviera detrás un club de las características del Barcelona. El Barça
es un símbolo de nuestra tierra, de nuestra región. Algo profundamente enraizado en el espíritu y
en el sentir de todos cuantos viven hondamente sus colores y los sienten y defienden como algo
propio.”
Al costat del Camp Nou
Julio César Benítez va ser enterrat al cementiri de les Corts, al costat
mateix del Camp Nou, a les sis de la tarda del dilluns 8 d’abril del 1968. L’endemà es
va celebrar el Barça-Madrid que no s'havia pogut disputar el diumenge i que s’havia ajornat
dos dies. Els companys de Benítez, engarrotats per la pena, no van jugar un bon partit i no van
poder dedicar-li la victòria: el partit va acabar amb empat a un gol.
Una Copa amb dedicatòria
Aquella Lliga la va acabar guanyant el Reial Madrid, però el Barça va aconseguir
rescabalar-se'n en vèncer a la final de Copa l’equip madridista i al mateix estadi Santiago
Bernabéu (1-0). Va ser la famosa “final de les ampolles”. Aquell 11 de juliol del 1968
Sadurní, Torres, Gallego, Eladio, Zabalza, Fusté, Rifé, Zaldúa, Mendonça, Pereda i Rexach van poder
dir: “Va per tu, Julio”.
Per visualitzar aquest contingut és necessari que descarregueu l'última versió del Flash Player
Un fora de sèrie
Benítez va ser un dels defenses de més categoria que ha tingut mai el Barça en tota la història.
Nascut a Montevideo (l'Uruguai) l’1 d’octubre del 1940, als 16 anys ja jugava a la
primera divisió uruguaiana, a les files del Racing Club de Montevideo. L’any 1959 va fitxar
pel Reial Valladolid i un any després va passar al Reial Saragossa. Quan el
Barça va aconseguir els seus serveis, l’agost del 1961, ja era considerat un crac.
Amb l’equip barcelonista va ocupar diverses posicions, ja que primer va ser interior,
després migcampista i finalment lateral. Per bé que va acabar sent defensa, la seva mentalitat era
ofensiva, de caire creatiu. Les seves aptituds tècniques, extraordinàries, el feien un mestre amb
la pilota als peus. A més, era un especialista consumat en el llançament de cops francs. Com a
contrapunt negatiu, el seu caràcter, bondadós a fora però temperamental i apassionat dins el camp,
li va ocasionar molts problemes amb els àrbitres.
Va jugar 259 partits i va marcar 28 gols amb la samarreta blaugrana. Va guanyar la Copa
1962/63, la Copa de Fires 1965/66 i, a títol pòstum, la Copa 1967/68.