16.05.2009 11:09

Trenta anys de la Recopa de Basilea

David Saura

Aquest dissabte es compleixen 30 anys de la conquesta de la primera Recopa blaugrana. El 16 de maig del 1979 el Barça va derrotar a la final a Basilea el Fortuna de Düsseldorf per 4-3.

Per a qualsevol barcelonista de soca-rel, recordar què va passar a Basilea fa tres dècades no suposa gaire esforç: el primer gran títol europeu i el primer desplaçament massiu del barcelonisme. En definitiva, la Recopa d'Europa de Basilea, una combinació de fenomen esportiu i social.

Un desplaçament massiu

Sens dubte, parlar de la final disputada al Saint Jakob Stadium el 1979 és presumir de barcelonisme: dels jugadors, de l'afició, del color de les graderies, del simbolisme internacional d'aquella victòria. En plena transició democràtica, les grades del Saint Jakob Stadium van convertir-se en el símbol d'un país, que volia demostrar a Europa la importància que el nostre club tenia per a Catalunya. Després de dues finals europees perdudes a ciutats suïsses, Berna (1961) i Basilea (1969), el Barça tornava al petit municipi suís amb més de 30.000 aficionats al darrere. Mai abans un club havia aconseguit moure tanta gent en una final europea de futbol. Un públic familiar, mobilitzat massivament sota el paraigua del sentiment culer, va ser, a més, una mostra de seny i de civisme culer.

Nova etapa esportiva

La nit d'aquell 16 de maig arribava en unes circumstàncies esportives una mica peculiars. Els holandesos Michels i Cruyff havien deixat el club la temporada anterior i l'equip estava en una situació poc sòlida a la Lliga -al final es va acabar en cinquena posició- i eliminat a la Copa del Rei a mans del València. Per tot plegat, el tècnic francès Lucien Müller, el primer entrenador de l'etapa del nou president Josep Lluís Núñez, havia estat destituït i Joaquim Rifé s'havia fet càrrec de l'equip a mitja temporada amb la voluntat d'imprimir el seu caràcter lluitador als jugadors. Ho va aconseguir.

Si alguna cosa va caracteritzar l'equip en aquella final va ser el punt d'honor i l'entrega dels jugadors. Cal no oblidar que Migueli va jugar amb una luxació a l'espatlla i que Krankl va fer-ho poc després de saber que la seva dona havia tingut un greu accident de trànsit. Aquests són alguns detalls que enalteixen el valor de la victòria i augmenten l'èpica d'un triomf basat en el sobreesforç i la implicació dels jugadors amb l'equip.

Molts gols

El partit va tenir alguns detalls poc habituals d'una final, com per exemple la gran quantitat de gols marcats (4-3). Només abans del descans, ja se n'havien fet quatre (2-2). Precisament aquest va ser el resultat que es va mantenir, en una segona part més avorrida, fins al final dels noranta minuts. A la pròrroga, el Barça, com havia passat en la resta del partit, va tornar a posar-se per davant amb un gol de Rexach, després d'una espectacular jugada del jove Carrasco, i un altre de Krankl, que aquella temporada també va ser el pitxitxi de la Lliga. Tot i la incertesa generada pel gol dels alemanys a les acaballes de la final, la victòria no es va escapar.

Les senyeres i les banderes blaugrana van tornar a envair el Saint Jakob Stadium, en una mostra del que els jugadors dels Barça es trobarien a la seva arribada a Barcelona. Amb el president Josep Tarradellas i l'alcalde Narcís Serra esperant l'equip en els actes oficials, Barcelona va sortir al carrer massivament per acompanyar els nous ídols en un trajecte que la història i els títols posteriors han convertit en habitual.