19.05.2010 11:14

1970: L’última final de Copa al Camp Nou

Manel Tomàs

Fa gairebé 40 anys de la darrera vegada que el Camp Nou va ser l’escenari d’una final de Copa d’Espanya, aleshores anomenada ‘Copa del Generalíssim’. El Reial Madrid se’n va endur el títol en vèncer el València per 3-1.

Feia molt poc, el 6 de juny del 1970, havia esclatat l’anomenat ‘Cas Guruceta’, quan el Barça i el Reial Madrid disputaven al Camp Nou el partit de tornada dels quarts de final de la Copa d'Espanya, després que a l’anada l’equip madridista hagués guanyat per 2-0. Aquell dia, amb 1-0 per al Barça al marcador, l'àrbitre Emilio Guruceta Muro va xiular un penal favorable al Reial Madrid per una falta comesa uns tres metres fora de l'àrea. El matx va acabar amb l'eliminació del Barça, la invasió del terreny de joc per part d'alguns afeccionats i la brutal intervenció de la policia. Tot plegat va ser un greu escàndol que es va recordar durant molt temps.

Final al Camp Nou per imperatiu legal

En aquestes circumstàncies tan tenses el règim franquista va marcar amb vermell la data del 28 de juny, dia de la final de Copa del Generalíssim, que s’havia de disputar al mateix Camp Nou entre el Reial Madrid i el València. L’elecció de l’estadi barcelonista no es va fer per proximitat geogràfica amb els dos finalistes, ja que en aquella època de dictadura totes les finals de Copa se solien jugar al Santiago Bernabéu fossin quins fossin els rivals. La raó era l’imperatiu legal: des del 18 de juny Francisco Franco es trobava a Barcelona en visita oficial i l’agenda del dictador era la que manava.

Mesures excepcionals de seguretat

L’ambient general que es respirava a Barcelona no era precisament gens favorable al règim franquista. A més, calia afegir les tensions que havia generat el cas Guruceta. Arribats a aquest punt, les autoritats dictatorials van fer tot el possible perquè no sorgís cap veu discordant contra la figura de Franco. Es va posar en marxa un meticulós dispositiu per controlar l’accés del públic al Camp Nou, que incloïa el repartiment massiu d’entrades entre sectors d’incondicionals al règim. A banda d’això, les entrades que es van posar a la venda a les taquilles van ser molt limitades i controlades. Aquells dies els plànols del Camp Nou circulaven amb profusió a les institucions civils i militars de la dictadura i el 28 de juny molts policies camuflats i petits grups de franquistes acèrrims es van barrejar entre els afeccionats a les grades de l’estadi per tal de controlar qualsevol eventual aldarull.

Traques i petards

Amb aquest ferri control, les úniques veus que es van sortir del guió oficial van sorgir de l’afecció valencianista, per bé que no van ultrapassar l’àmbit esportiu, com és el cas d’alguna pancarta que batejava el Reial Madrid com el “Real Penalty”. També es van sentir alguns crits aïllats de “Guruceta! Guruceta!”. Però en general l’ambient va ser força festiu, amb uns 70.000 espectadors dels quals en un principi l’afecció del València es va mostrar especialment sorollosa, amb llançament de petards i traques que de ben segur van alterar els nervis a més d’un membre dels cossos de seguretat.

Victòria blanca

Les coses van canviar durant el transcurs del partit, ja que la superioritat del Reial Madrid (que anava de blanc) va ser manifesta i va refredar els ànims dels seguidors valencianistes. Pirri va avançar l’equip madridista al minut 33 de penal, i Jara va aconseguir la igualada també de pena màxima quatre minuts després. A la segona part el Reial Madrid va decidir la final amb dos gols més, obra de Planelles (min 59) i Fleitas (min 64). Quan l’àrbitre Ortiz de Mendibil va xiular la fi del partit amb el 3-1 favorable a l’equip madridista, l’afició blanca va envair el terreny de joc i va cridar d’alegria quan Francisco Franco va lliurar la Copa al capità madridista Gento.