26.05.2010 11:09
Cent anys del primer Campionat d'Espanya
Manel Tomàs
Aquest dimecres es compleix el centenari de la conquesta del primer Campionat d’Espanya. Va ser el 26 de maig del 1910 quan el Barça va vèncer a la final l’Español de Madrid per 3-2.
Aquella victòria va ser el brillant colofó de la temporada 1909/10, la qual va constituir una
veritable apoteosi per al FC Barcelona.
Com l’Au Fènix, a la temporada 1909/10 el Barça va ressorgir de les seves pròpies
cendres després que al desembre del 1908 Joan Gamper salvés el club de la dissolució en fer-se
càrrec de la seva presidència per primera vegada. Així, cap al maig del 1910 el Barça ja comptava
amb més de 400 socis –una xifra molt respectable per a aquella època- i era capaç de
mobilitzar milers d’afeccionats.
El primer triplet de la història del Barça
Esportivament, durant aquella temporada no es va poder demanar més, ja que
l’equip va guanyar les tres competicions oficials que va disputar, aconseguint així el seu
primer triplet de la història. Al Campionat de Catalunya es van guanyar els vuit partits de la
primera volta, amb un balanç de 46 gols a favor i tres en contra. Aquesta exhibició va provocar que
a la segona volta la resta d’equips es retiressin, un fet que en aquella llunyana època no
era ni molt menys inversemblant.
Per la seva banda, la Copa dels Pirineus Orientals també es va saldar amb èxit. Aquest
torneig era el primer de caràcter internacional que es jugava (hi podien participar clubs de
Catalunya, el País Basc i França) i per tant va ser un veritable precedent de les actuals
competicions europees. A la semifinal els francesos de l’Olympique Cettois van ser batuts al
seu propi camp i al partit decisiu els blaugranes van derrotar a Tolosa el San Sebastián per 2-1.
Campions d’Espanya amb un gol de fúria
Sens dubte, el triomf més important va ser l’aconseguit al Campionat
d’Espanya, competició ara coneguda per Copa del Rei. i de la qual el FC Barcelona és
l’indiscutible dominador, amb 25 títols. El Barça va guanyar aquell 1910 el seu primer títol
estatal després de dues temptatives frustrades, els anys 1902 i 1909. El 24 de maig l’equip
barcelonista va superar a la semifinal, disputada a Madrid, el Deportivo de la Corunya per 5-0. A
la final, disputada dos dies després i també a la capital d’Espanya, els blaugranes, en un
partit vibrant, van derrotar l’Español de Madrid per 3-2 després de remuntar un 0-2 advers i
marcant el gol de la victòria quan faltaven cinc minuts per al final. Per acabar-ho d’adobar,
l’Español va fallar un penal quan encara guanyava per 1-2.
Aquell històric dia el Barça va presentar aquests onze: Solà, Bru, Amechazurra, Arseni
Comamala, Peris, Grau, Forns, Pepe Rodríguez, Carles Comamala, Percival Wallace i Carles Wallace.
Marcaren Carles Wallace, Pepe Rodríguez i Carles Comamala. Aquest últim va descriure així el gol
del definitiu 3-2: “En un contracop vaig rematar de cap una pilota bombejada. Vam anar a la
rematada dos jugadors i el meu germà, i tot va ser tan ràpid i fins i tot brusc, que la jugada va
acabar amb sis o set jugadors i la pilota dins de la porteria i la xarxa foradada. I és que
aleshores es jugava un futbol de fúria gairebé bestial.”
Fotografia inèdita dels campions del 1910, celebrant el títol al Parc de la Bombilla de Madrid. Fotos: Arxiu FCB
Celebracions pròpies de l’època
Els jugadors del Barça van celebrar el títol al parc de la Bombilla de Madrid, on van seure a una
terrassa a beure vi i tocar la guitarra. El 28 de maig van arribar al baixador del passeig de
Gràcia de Barcelona, on els esperaven milers de persones, moltes de les quals eren estranyes al
futbol, però totes delirants d’entusiasme per uns futbolistes que van ser tractats com
veritables herois. Entre la multitud hi havia les juntes directives del FC Barcelona i de la
Federació Catalana de Futbol en ple, una representació de l’alcalde de la ciutat i
representants de tots els clubs barcelonins. Els jugadors barcelonistes van ser homenatjats i
obsequiats al bar Torino amb un vi d’honor. Uns jugadors que aplicaven l’autogestió, ja
que en aquells temps no existia la figura de l’entrenador.
Dies després, el 10 de juliol, la Junta Directiva, encapçalada pel president Otto Gmelin, va
decidir homenatjar com calia el triple campió i va oferir un banquet de la victòria per a dos-cents
comensals al restaurant La Terrasse. La jornada va estar repleta de moments emotius: Gamper va
lliurar als jugadors les tradicionals gorres de campions i per la seva banda el capità Bru li va
fer present d’una escrivania d’argent com a demostració “dels sentiments que
animaven els jugadors envers el qui era l’ànima del club”. Després van ser remeses als
jugadors les medalles atorgades per l’Ajuntament de la ciutat, i com a fi de festa, el
jugador blaugrana Carles Comamala, que era un veritable artista, va delectar els presents amb un
concert de sentides cançons acompanyat al piano per la seva germana. Eren altres temps.