Tot i que va ser dubte fins a l’últim moment, finalment Albert Ferrer va ser un dels onze jugadors que aquell 20 de maig del 92 va saltar a Wembley. La seva tasca aquell dia, “fer un marcatge a l’home per tot el camp a Mancini".
L’any
1992 va ser l’any que més títols va guanyar
Albert Ferrer amb la
Lliga, la
Copa d’Europa i els
Jocs Olímpics com a trofeus més destacats: Però, pel Chapi, aquell curs va ser
molt complicat: ”Va ser l’any que menys minuts vaig jugar”. El motiu va ser una
lesió que el va deixar fora de l’equip durant sis mesos. “Recordo que 10 dies abans de
la final vaig tornar i vaig jugar el meu primer partit després de la lesió. Va ser a casa contra el
Cadis”, rememora el lateral català. Però ja recuperat de la lesió, i ja concentrats a Londres
per preparar la final de la Copa d’Europa, Albert Ferrer va tenir una gastroenteritis que li
va fer la guitza fins a l’últim moment.
“Dubte fins a última hora”
En
‘Chapi’ Ferrer reconeix que ho va passar malament abans de la final.
“Fins a última hora vaig ser dubte per jugar”, diu l’exjugador
del Barça, que explica que “feia sis mesos que treballava per poder jugar aquest partit i per
una ximpleria em podia perdre la final”. De totes maneres, les ganes de poder ser a Wembley
li van fer que
“en el moment de trepitjar l’estadi se’m passessin tots els
dolors”.
L’ombra de Mancini
Ferrer, que encara no havia fet els 22 anys, també estava nerviós perquè a la final
contra la Sampdoria tenia la missió de defensar un dels principals perills de l’equip italià,
Roberto Mancini.
“Em va tocar marcar un dels millors jugadors. Vaig fer un marcatge a l’home per
tot el camp. Va ser responsabilitat rere responsabilitat. Una situació estressant que al final va
sortir rodona”. En aquest aspecte, ‘Chapi’ Ferrer recorda que les
consignes que li van donar per defensar Mancini era “tu no jugaràs, però ell tampoc”. I
afegeix que “la meva feina va ser molt dura, perquè pràcticament renuncies a la pilota i has
d’estar 120 minuts pendent del jugador”.
‘Sortiu i gaudiu’
Abans de sortir al camp
Johan Cruyff va dir als seus jugadors la ja mítica frase
“sortiu i gaudiu”. Ferrer ho recorda molt bé:
“Ja havia fet la xerrada del partit i és un moment en què l’entrenador volia
dir alguna cosa perquè quedés a la ment dels jugadors”. El lateral dret explica que
“vam patir molt, però ho vam intentar gaudir”.
Wembley, la catedral del futbol
Segurament per Albert Ferrer
Wembley és l’escenari ideal per guanyar
la primera Copa d’Europa de la història del Barça.
“Wembley desprèn una cosa especial. Guanyar allà i pujar les escales és molt
emotiu”. A més, abans de començar la final va quedar impressionat per
l’ambient que hi havia. “Estar a Wembley escalfant, en una final, sentir la cançó de
Barcelona cantada per Freddy Mercury i Montserrat Caballé va ser molt emocionant”. Una emoció
que va passar una mica de factura a l’equip, ja que “vam arribar molt d’hora i
vam estar dues hores al vestidor”: “Va ser un neguit impressionant. Recordo el
Julio Salinas
passejant amunt i avall com un boig perquè no sabia què fer. Estàvem tots angoixats perquè
teníem moltes ganes que comencés el partit”.