La de Londres va ser la primera final de Stòitxkov amb el Barça. Un any abans, va perdre’s la de Rotterdam contra el United per lesió. “A la primera final no vaig jugar. Estava rabiós amb mi mateix perquè m’havia ‘trencat’ contra el Saragossa i no podia jugar contra el United. L’equip també va patir, perquè Zubizarreta i Amor tampoc van jugar i llavors érem tres jugadors importants”, lamenta. La final de Wembley, doncs, era una cita encara més especial per al búlgar.

Una bona dinàmica

L’equip arribava a Wembley amb una bona dinàmica de resultats, havent guanyat la Lliga i la Copa la temporada anterior. “L’equip estava fet i vam agafar una bona dinàmica. Arribar a la final de la Copa d’Europa del 1992 era molt difícil, perquè a Kaiserslautern vam patir fins que vam fer un gol d’aquests que entra un de cada mil, el de Bakero”, recorda. La semifinal tampoc va ser fàcil: “Aquí vam patir amb el Benfica. Ens vam posar 1-0, 1-1 i després 2-1. Vam patir molt perquè teníem l’ansietat d’arribar a Wembley”.

“El Barça era molt millor que la Sampdoria”

Sobre la final, Hristo Stòitxkov té clar que el Barça era millor que el seu rival italià: “Crec, sincerament, que el Barça era molt millor que la Sampdoria, però sempre hi havia el factor negatiu d’haver perdut una final jugada “a casa” [es va jugar a Sevilla] contra l’Steaua”, quan l’equip va caure als penals el 1986. Malgrat tot, Stòitxkov pensa que l’equip estava “ben preparat per guanyar aquella final”.

En aquest sentit, el búlgar ressalta “la casta” d’aquella plantilla. “Només hi havia tres estrangers a la plantilla, Koeman, Laudrup i jo. Va ser molt fàcil adaptar-nos a aquest club i a aquesta cultura. Entre tots teníem una única idea al cap: guanyar la final”, explica.

Una falta assajada

Stòitxkov rememora també com es van viure les hores prèvies a la final. “En l’entrenament del dia anterior li vam dir a Koeman que provéssim una falta on jo la toco, Bakero l’atura i Koeman xuta. Sense barrera ni res. Així de fàcil. Ho vam provar just en el mateix lloc on després marcaríem”, confessa. A banda d’aquesta coincidència, el davanter recorda que Johan Cruyff els volia allunyar de l’hotel: “Ens vam passejar pels 18 forats del camp de golf que hi havia prop de l’hotel. La seva intenció era que fóssim el menor temps possible a l’hotel. Cruyff sabia perfectament que érem millors, però també sabia que tenien jugadors que ens podien fer mal”.