Va ser a la infausta matinada del 24 de maig del 2001 quan Urruti va perdre la vida en un accident de cotxe succeït a la Ronda de Dalt de Barcelona. El mític guardameta blaugrana, que en aquella època treballava per al club com a observador de porters, tornava a casa després de sopar amb uns amics a Vilanova i la Geltrú, amb els quals havia seguit per televisió la final de la Lliga de Campions disputada entre el València i el Bayern de Munic.

Un porter superlatiu

Nascut a Sant Sebastià el 17 de febrer del 1952, Urruti va ser un dels darrers grans porters que ha tingut el Barça. Des de molt jove va dividir les seves afeccions esportives entre l’handbol i el futbol. Decidit a fer carrera en aquest últim, va jugar com a juvenil al Lengo Koak i al Sanse, debutant amb només 17 anys a la Primera Divisió, defensant els colors de la Reial Societat. Va jugar sis anys a l’equip donostiarra (en aquella època ja va començar a interessar el Barça) i sis més a l’Espanyol. A la temporada 1981/82 va fitxar pel FC Barcelona, on es va retrobar amb 'Pello' Artola, que havia estat company seu a la Reial Societat. Guanyador del Trofeu Zamora a la Lliga 1983/1984 amb 26 gols en 32 partits, Urruti era un porter superlatiu que destacava per la seva agilitat i seguretat, així com per la seva capacitat de lideratge.

“Urruti t’estimo!”

Urruti es va fer famós a tot arreu quan va aturar un penal a l’estadi José Zorrilla de Valladolid, amb 1-2 al marcador, la qual cosa va donar la Lliga 84/85 al Barça quan faltaven quatre jornades. La famosa frase pronunciada amb tota la seva ànima pel locutor de ràdio Joaquim Maria Puyal “Urruti t’estimo!” simbolitza l’adoració que els culers sentien pel porter donostiarra. Val a dir que se l’havia guanyada a pols per la seva categoria futbolística i també pel seu caràcter, carismàtic, extravertit i bondadós. De fet, Urruti sempre va estar disposat a donar suport a les causes més justes. Una vegada li van preguntar: “Què faries si tinguessis les claus del cel?”. I ell va contestar: “Obrir les portes a tothom”.

Heroi frustrat a Sevilla

A la final de la Copa d’Europa a Sevilla (1986), Urruti va aturar dos penals als davanters de l’Steaua de Bucarest, però malauradament això no va evitar la derrota del Barça. L’arribada d’Andoni Zubizarreta a la temporada 1986/87 el va portar a la banqueta, on va continuar fent una impagable tasca com a líder i portaveu del vestidor. Va deixar el Barça l’any 1988 amb un balanç de 220 partits jugats i un palmarès d’una Recopa, una Lliga, dues Copes del Rei, dues Copes de la Lliga i una Supercopa d’Espanya. Urruti sempre va mantenir la seva militància barcelonista.

Sentides mostres de dol

El funeral d’Urruti va desbordar la capacitat de l’església de Santa Tecla, on es va celebrar l’ofici religiós. Van assistir a l’enterrament nombroses personalitats de l’esport, la política i la cultura. Els braçalets negres que van lluir els jugadors del Barça, la bandera a mig pal que va onejar a l’estadi i els nombrosos homenatges que al llarg de més d’una setmana es van succeir en memòria seva, van ser una mostra del respecte i de l’estimació dels quals Urruti era objecte. Així, el 4 de juny d’aquell 2001 es va celebrar al Miniestadi un homenatge pòstum mitjançant un torneig triangular entre el Barça, la Reial Societat i l’Espanyol sota el lema “Urruti t’estimem”.