Andrés Iniesta juga de blaugrana des dels 12 anys. El manxec és un producte genuí del planter del Barça, on hi va arribar l’estiu del 1996. El seu talent li va permetre cremar etapes a una velocitat de vertigen fins a arribar a conquerir-ho tot.
Somiava a convertir-se en un gran futbolista i triomfar al Camp Nou però el que, segurament,
mai hauria arribat a imaginar de petit Andrés Iniesta és arribar a convertir-se en un protagonista
actiu i clau dels triomfs històrics dels últims anys del Barça i de la selecció espanyola.
Iniesta ha estat campió d’Europa i del món amb el Barça i amb Espanya en uns èxits que
són, en part, conseqüència d’una trajectòria impecable de14 anys al FC Barcelona.
Pateix, però s’adapta i creix
L’any 1996 va deixar Fuentealbilla i l’Albacete
Balompié per incorporar-se a la Masia i a les categories inferiors del FC Barcelona.
Iniesta era un nen de només 12 anys i l’adaptació a la seva nova casa i ciutat no van
ser fàcils.
L’enyorança era el sentiment més habitual en la vida d’un noi tímid però que va
superar aquesta primer gran repte gràcies a l’ajuda del personal de la Masia, de tècnics com
l’Albert Benaiges i dels seus companys a la residència i de vestidor.
Tot plegat, unit a la seva gran passió pel futbol, va permetre que el noi de Fuentealbilla
demostrés el seu talent als camps annexos al Miniestadi i la seva maduresa a la Masia.
Primer mundial
L’any 1999 Iniesta conquereix el seu primer 'Mundial’. Andrés
va marcar el gol d’or de la final de la Nike Premier Cup, una competició considerada com un
Mundialet sub-15.
El partit que enfrontava al Camp Nou el Cadet B del Barça contra el Rosario Central argentí
va ser presenciat pel llavors capità blaugrana, Pep Guardiola, que va lliurar la Copa de campió al
jove talent manxec. En declaracions a Barça TV (llavors Canal Barça) Iniesta va confessar la
importància d’aquell gol premonitori: "Fins ara és el gol més important dels que he marcat,
som campions del món i això és gràcies a l’esforç de tots”.
Ascensió fulgurant
Aquell triomf premonitori per l’escenari (Camp Nou) i la competició (Mundial) va ser
l’empenta definitiva per a una jove perla que de cadet ja apuntava a crac. Amb el Cadet A de
Pep Alomar (1999/00) Iniesta va liderar un equip tan superior a la resta que, a més de guanyar-ho
tot, es permetia fer-ho amb golejades amb més de 30 gols per partit.
La temporada 2000/01 esdevé una de les més productives per a un Iniesta que en lloc de
començar amb el Juvenil B , com la resta dels seus companys de generació, fa el salt al Juvenil A.
Tot i ser el més jove de l’equip, Iniesta agafa les regnes del conjunt dirigit per Juan
Carlos Pérez Rojo. El llavors tècnic del Juvenil A mostrava a Barça TV la seva admiració pel jove
Andrés: “A més d’una gran tècnica, el que més m’agrada d’ell són les seves
ganes d’aprendre”.
Rojo va poder gaudir d’Iniesta només durant mitja temporada, ja que de seguida va fer
el salt al Barça B de Josep Maria Gonzalvo. El seu salt posterior al primer equip i triomf al Camp
Nou suposa una història ja coneguda per tothom.
Iniesta, de nen i de blaugrana, amb un amic seu. Foto: Arxiu FCB
Per visualitzar aquest contingut és necessari que descarregueu l'última versió del Flash Player
Els casos de Troiteiro i Gilberto
Quan Andrés Iniesta jugava a les categories inferiors del Barça compartia vestidor amb jugadors que
eren considerats de tanta qualitat o més que ell.
El davanter centre brasiler Gilberto Braz de Oliveira i el mitjapunta extremeny Jorge
Troiteiro destacaven per unes qualitats tècniques similars a les d’Iniesta.
Tot i ser jugadors d’un enorme talent, ni Troiteiro ni Gilberto han pogut seguir el
camí del seu amic Andrés.
En el cas del davanter brasiler, un problema burocràtic va mantenir-lo quatre temporades
sense poder competir, un fet que li va fer perdre nivell quan es va reincorporar al Barça C.
Gilberto ha jugat les últimes cinc temporades al Castelldefels. Troiteiro va marxar de la Masia
l’any 2001 i des de llavors no ha passat de la Segona B, on ha militat, entre d’altres,
al Mèrida, el Lucena o el Villanovense. En el seu moment la seva esquerra era tan prometedora o més
que la dreta màgica d’Iniesta. Tota una lliçó per entendre que el camí a l’èxit no
només depèn del talent, sinó de la sort i sobretot del que Guardiola sempre anomena
‘entrenament invisible’.