17.09.2010 10:40

"Defenso la porteria, però des de dalt"

Sandra Sarmiento

Andoni Zubizarreta diu que la seva feina de director del futbol professional té certs paral·lelismes amb la de ser porter. “Quan perdem, els porters som els protagonistes i els partits sempre els guanyen els davanters”.

Sandro Rosell i la seva Junta Directiva han escollit Andoni Zubizarreta com a nou director del futbol professional. Zubi torna al Barça 16 anys després. I torna amb l’objectiu de mantenir l’excel·lència esportiva dels últims anys. És una conversa amb Barça TV i www.fcbarcelona.cat

Li ha canviat la vida ser director del futbol professional del Barça?

“Sobretot tinc la sensació que ara la meva vida torna a ser més pública. M’ha canviat la vida perquè visc a Barcelona amb el meu fill gran, però la meva dona i la resta dels meus fills són a Bilbao. Així que, en aquest sentit, sí que ha canviat la meva vida”.

Quan li arriba la proposta, l’accepta amb els ulls tancats o el repte és tan gran que un s’ho ha de pensar bé?

“Per una banda, el cor et diu que és una oportunitat. Penses: quin millor equip que el Barça per treballar la gestió esportiva. Per altra banda, hi ha la part racional (que te la dóna l’edat) i reflexiones: aquest equip ho ha guanyat tot, està a un nivell d’excel·lència extraordinari i el repte és molt gran. Però arribo amb la il·lusió i l’objectiu d’intentar mantenir aquesta excel·lència”.

Quin és l’encàrrec que li fa el president Rosell i la seva Junta?

“El treball és mirar el projecte des d’un lloc una mica més elevat. No només el terreny de joc, sinó tota l’estructura de futbol formatiu i futbol professional i construir-ho com un projecte conjunt. I a partir d’aquí, buscar quines coses podem incorporar perquè continuï sent excel·lent. L’altre dia Rafa Nadal, després de guanyar l’Open dels Estats Units, va dir que havia de canviar coses per seguir al més alt nivell i això és una mica el mateix”.

El Narcís Julià i l’Albert Valentín, els proposa vostè? Ja els coneixia?

“Els proposa el Club, però jo ja els coneixia. El Narcís i jo ens vam conèixer en un torneig juvenil amb la selecció espanyola a Mèxic amb 17 anys. I a l’Albert el conec de l’època que ell era jugador del Figueres i, posteriorment, de l’Espanyol. Són perfils que saben perfectament com és el futbol professional i l’Albert ja tenia experiència en el món de la gestió dels equips. Eren noms que estaven sobre la taula i que a mi m’anaven molt bé. A més, ells també saben perfectament quina és la realitat del Barça”.

Quan va arribar al Club, quines són les primeres decisions que va haver de prendre?

“Sobretot, amb la reordenació del futbol professional i del futbol formatiu, en el meu cas, havíem de prendre decisions pel que fa a la plantilla del primer equip, del Barça B i del Juvenil A. El treball de l’estiu ha consistit en la confecció d’aquests tres conjunts. Normalment la feina d’aquest període no acostuma a tenir perspectiva de futur, sinó que mira el present més immediat del Barça”.

Quin és el criteri que s’ha seguit i se seguirà per als futurs fitxatges?

“La primera i molt evident són les condicions econòmiques en les quals podem treballar. La segona és que la plantilla, pel que fa a la seva composició, ja està formada. És a dir, que no es necessita fer grans coses. A més, tenim uns entrenadors que tampoc són grans sol·licitadors de fitxatges. I el tercer element seria la cultura de joc del Barça. És molt particular, molt personal i sempre hem de pensar que el tipus de jugador que vingui es pugui adaptar a aquest estil. Per això sempre parlem de la polivalència dels jugadors, que no siguin estàtics i juguin només en una posició, sinó que ens aportin diferents solucions”.

Pel que diu, Ibrahimovic seria un jugador que no s’ha adaptat a la cultura de joc del Barça?

“Si un veu el futbol per unitats, o per accions individuals, Ibrahimovic entraria dins d’aquesta llista. És un extraordinari futbolista. Però quan explicava que el ‘cas Ibra’ és una qüestió de futbol és perquè en el terreny de joc no només es juga amb la pilota, sinó que també es juga sense pilota. Has de donar solucions als companys i dins el joc del treball hi ha una gran feina tàctica. I s’han de gestionar molt bé les dues coses: la pròpia individualitat, però també el valor dins el col•lectiu”.

El paper més difícil és dir a un jugador que no entra en els plans del Club?

“És més difícil dir al responsable de material, a un metge, o a un empleat del Club que ja no entra en els plans del Club. Els èxits són gràcies a moltíssima gent i no només són els futbolistes els únics responsables. Per mi la decisió més difícil en aquests mesos ha estat comunicar a la gent que era a la secretaria tècnica que, per diferents motius, no comptàvem amb ells. També amb els jugadors, però com a condició de futbolistes ja sabem com és la nostra carrera. En canvi, en el cas d’un empleat és molt més dolorós”.

Començar en el càrrec amb la situació d’Ibrahimovic, suposo que no ha estat fàcil...

“Ha estat la part més vistosa, més pública. Però, per exemple, la sortida de Txigrinski també va tenir unes circumstàncies complexes. No va ser gens fàcil. El ‘cas Ibra’ també, però, si mirem de portes endins, la gestió ha estat molt professional. És a dir, ben treballada, ben parlada, ben elaborada. Però sí que és veritat que a fora va haver-hi molt soroll”.

A vostè, que és molt amic del Pep, el va molestar que Ibrahimovic l’anomenés ‘el filòsof’?

“No. Però jo crec que no és tant la paraula sinó com es diu. I fins i tot en el moment en què ho diu. No és un problema reflexionar sobre les coses de la vida o del futbol. A mi no em va afectar i crec que al Pep tampoc. A més, els que som a prop, algun cop ja l’hem anomenat així (riu)”.

L’altra cara de la moneda és Mascherano. Un futbolista que ha renunciat a un tant per cent del seu sou per fitxar pel Barça. És difícil trobar jugadors amb aquest compromís?

“Jo no n’havia trobat cap. Vaja, a l’Athletic sí que hi havia jugadors que firmaven el contracte i no havien llegit ni que hi posava. Però en el món professional no és senzill. A mi em va sorprendre des del principi. Des que ens vam posar en contacte amb el jugador. La seva actitud sempre va ser la de venir al Barça”.

Ha parlat amb Txiki Begiristain? Va manifestar que l’ajudaria en el que calgués?

“Li he respectat les seves vacances. Després de set anys treballant i de manera intensa, necessita gaudir, estar relaxat. Però hi parlaré. Som grans amics”.

Li ha deixat el llistó molt alt?

“Indiscutiblement que sí. En la festa de París, després de guanyar la segona Copa d’Europa, recordo que em va dir: “Tinc aquesta estona per gaudir, perquè demà haig de seguir prenent decisions, haig de parlar amb jugadors que acaben contracte”. I això era la nit després d’haver guanyat la Champions. No és gens fàcil i el llistó està molt alt”.

Assumir un càrrec com aquest, en el qual un està exposat a l’opinió pública diàriament, comporta elogis i també crítiques. Com ho porta?

“Jo sempre dic que jo era porter. I ser futbolista i ser porter són dos conceptes diferents. Els porters sempre hi som quan les coses surten malament. Quan perdem som protagonistes i els partits sempre els guanyen els davanters. I, des d’aquesta perspectiva, la meva feina s’assembla molt a això. Defensar la porteria, fer que l’equip estigui organitzat, que les coses vagin funcionant i, a partir d’aquí, que el joc el desenvolupin els professionals que es trobin en les millors condicions. Aquesta és la meva feina i m’agrada veure el futbol des de dalt. Des d’aquesta posició veig el club amb una perspectiva semblant a la que jo he tingut”.

El dia 1 de setembre va dir: “Tenim la plantilla que volem”. Però és la plantilla més curta dels últims 10 anys. En tindrem prou?

“Aquesta plantilla en realitat té trampa. Té un desplegable que són tots els jugadors que tenim a la base i que poden jugar al primer equip. Hi ha 19 fitxes del primer equip, però els jugadors del B poden pujar tranquil·lament. I ens semblava injust pujar-los i que les seves possibilitats de jugar fossin menors. Veurem fins al mes de desembre com anem gestionant aquesta situació i si hem de pujar definitivament algun jugador del filial a la primera plantilla”.

Aquesta és la plantilla amb menys estrangers des de fa 15 anys. És casualitat o algun dia veurem un equip inicial amb onze jugadors de la casa?

“És difícil. Depèn del concepte ‘jugadors de casa’. Messi és del planter, però va néixer a Rosario. Passa el mateix amb Iniesta. Si parlem de jugadors que els hàgim format nosaltres, que juguin onze potser és difícil, perquè una de les obligacions del Barça és buscar els millors jugadors, el millor talent a tot el món. I el mercat és immens”.

L’estil és irrenunciable?

“És el que ens diferencia. Però el que hem de pensar és com evolucionar dins el mateix estil. Diem que aquest Barça és hereu del de Rijkaard, i el del Frank del Johan. Però, si mirem l’equip de la final de Wembley i el de la final de Roma, veurem que el sistema de joc és diferent però l’essència és la mateixa. És l’estil aplicat al futbol d’avui. Aquesta és una de les feines més apassionants. Adaptar l’estil als nous temps”.

Quan un ho ha guanyat tot com és el cas del Barça, és difícil no mirar-se al mirall?

“No ha de ser fàcil perquè, tot i que un mateix no s’ho digui, l’entorn sempre t’ho acaba dient. I demanar absoluta normalitat quan ho has guanyat tot i ets candidat a la Pilota d’Or, etc., no és fàcil. Però la millor manera de descartar-ho és veure’ls entrenar. Amb la intensitat que ho fan, amb les ganes que tenen de guanyar un partidet en la sessió preparatòria, no els veig més relaxats, no pensen que ho tenen tot guanyat. Continuen tocant de peus a terra. Però, en tot cas, ens ho marcarà la competició. És un repte personal del jugador i del Club”.

Amb la sortida de jugadors com Touré, Márquez, Henry o Ibra, el Barça ha perdut alçada. Pot ser un problema?

“És veritat, quan un veu el pòster, veu clarament que l’equip ha perdut alçada. Tenim un equip que, pel que fa a l’estratègia en defensa, està bé, però tampoc som un equip anglès, poderós en l’aspecte físic. Potser en algun partit concret patirem. Però no podem construir un equip per l’alçada. Defensar i atacar l’estratègia no només depèn de l’alçada”.