11.10.2010 14:01

L’àlbum de fotos de Valdés

Sandra Sarmiento

El porter blaugrana repassa a la REVISTA BARÇA l’àlbum de fotos de la seva trajectòria al Club. Valdés ha escollit cinc moments de la seva carrera esportiva.

Ja han passat 8 anys del seu debut i ara mateix Víctor Valdés és indiscutible a la porteria blaugrana. El número 1. Un prestigi que s’ha guanyat i no sense dificultats. I en plena maduresa, el guardià del Camp Nou repassa a la REVISTA BARÇA els millors moments al Barça. I a la selecció. I ho fa a través d’un àlbum de fotos. Un àlbum inacabat. Perquè si és capaç de mantenir el nivell exhibit fins ara, tenim Valdés per a anys.

“Sense Rijkaard jo no seria porter del Barça”

“Jo ja sabia què faria quan l’àrbitre xiulés el final. Vaig sortir esperitat cap a la banqueta, i em vaig abraçar amb el Frank, i li vaig dir alguna cosa així: ‘Vas apostar per mi i no t’has equivocat. Som campions d’Europa’. Jo al Rijkaard li estaré agraït de per vida. Aquella va ser una temporada en què personalment vaig tenir dues o tres errades que em van comportar moltes crítiques. Però ell creia en mi, quan el més fàcil hauria estat asseure’m a la banqueta. Allò em va fer créixer moltíssim. I la final de París va ser el partit perfecte. I tinc molt present que el míster va ser qui va apostar decididament per mi. M’ha marcat com a persona i amb ell he après moltíssim”.

“Amb Guardiola el Barça sempre guanyarà”

“El Pep és com un mestre. És com si cada dia anessis a la universitat. Cada dia aprens coses noves. Sempre té la solució. Amb un petit detall et canvia el partit i te’l guanya. Jo no ho havia vist mai, això. I gràcies a ell em diverteixo jugant a futbol. En la seva filosofia, el porter és clau per iniciar la jugada. És el millor entrenador per al Barça i jo li tinc molt respecte. Perquè, a banda de la seva feina com a tècnic, jo no oblido que el Pep és un símbol per al barcelonisme. Mai deixo de banda qui va ser com a jugador. El meu desig és que estigui molts anys a la banqueta perquè sóc culer i vull veure el Barça guanyar. I amb Guardiola el Barça sempre guanyarà”.

“L’Andrés és el meu germà. És com si el gol l’hagués marcat jo”

“És una sensació molt estranya la que vaig tenir durant el partit. El Chelsea, a la segona part, havia disposat de les seves ocasions però no havia aconseguit marcar. I jo estava convençut que tindríem la nostra. Va ser gairebé al final! Et tornes boig, i més si marca el teu millor amic. Perquè per mi l’Andrés és com el meu germà. Ens coneixem des que érem ben petits. Hem crescut junts i hem tingut una trajectòria paral·lela. Ens hem ajudat mútuament i et pots imaginar com em vaig sentir quan va fer el gol a Londres o el del Mundial l’estiu passat. És com si l’hagués marcat jo. És la mateixa emoció. Per mi, i no només ara perquè li plouen els elogis, l’Andrés és el millor jugador del món. I em faria molt feliç si guanyés la Pilota d’Or”.

“Jo no volia ser porter. Fins als 18 anys era un patiment”

“No volia ser porter. A mi em feia estar a disgust. No em diguis perquè. Em feia patir, estava incòmode. Ho vaig passar molt malament. I hi ha un moment, cap als 18 anys, que em planto. Dic que no vull jugar més. Tenia clar que la meva carrera no aniria encaminada a ser porter professional. I mira que la gent que m’envoltava em deia que podia arribar a l’elit. Però jo no ho volia. Finalment, vaig fer teràpia i, d’alguna manera, em va fer veure les coses de manera diferent. Des d’aleshores visc la meva professió amb intensitat i m’ho passo cada cop millor. I en aquest cas, trobar-me al Pep ha estat el pas definitiu. Ara visc la porteria amb passió”.