29.10.2010 20:18

Piqué: “No compto els títols que he guanyat”

Laura Aparicio

El programa ‘Estació Camp Nou’, que s'estrena aquest divendres a la nit a Barça TV, tindrà un primer protagonista d’excepció: Gerard Piqué. El ‘3’ del Barça reconeix a l’entrevista que no pensa en els títols guanyats, sinó en els que han de venir.

L’‘Estació Camp Nou’ de Barça TV s’ha estrenat aquest divendres amb una entrevista de luxe. En el programa, Gerard Piqué deixa clar que continua amb moltíssima fam de títols. Relata algunes de les experiències viscudes amb Sir Alex Ferguson i Roy Keane al Manchester United i explica algunes de les intimitats del vestidor del primer equip.

La seva trajectòria ha estat molt ràpida. Vostè també la veu així?
“Sí, ha estat molt ràpida. De vegades intentes mirar cap enrere, com estaves, la situació en què et trobaves feia dos o tres anys i tot ha passat a una velocitat molt ràpida i la veritat és que no tens temps de situar-te i de valorar totes les coses. De vegades, tot passa tan ràpid que no ens adonem de com canviem. Però estic molt content i amb moltes ganes de seguir, de continuar amb aquesta velocitat, i esperem que sigui cap amunt.”

Amb 23 anys, ha fet ja el recompte de tot el que ha guanyat? Vuit títols amb el Barça i un Mundial.
“La veritat és que no ho compto tot això. Això ja ho faré quan em retiri, tindré molt de temps per pensar-hi. Ara simplement miro el present, miro el futur. Tot el que ha passat és un gran record, però no podem viure dels records. Hem de seguir, hem de continuar.”

Com es manté la motivació un cop ja ho ha fet tot?
“No és fàcil, però quan has lluitat tant per estar aquí, quan has viscut tants bons moments i t’has adonat que viure’ls és el millor que hi ha, tens ganes de tornar-ho a fer i de tornar a sentir tota aquella felicitat que et provoca guanyar títols.”

Que li agradaria repetir?
“Home, per repetir, repetiria el triplet, repetiria les sis copes, però sabem que és complicat poder tornar-ho a aconseguir i que és molt difícil. Només s’ha aconseguit una vegada a la història i amb això ja es pot veure que difícil que és fer-ho.”

I quan arriba a Barcelona l’estiu del 2008, s’esperava fer el que s’ha fet en aquests dos anys?
“Sempre he dit que, des del primer moment, vaig veure molta qualitat i que tenia molta confiança en aquella plantilla. Però mai esperes guanyar tot el que hem guanyat. No s’havia aconseguit mai en tota la història i ningú s’ho imaginava. Però les coses van començar molt bé.  Vam agafar una molt bona trajectòria, vam arribar al març i a l’abril vius en totes les competicions i allà és on et jugues els títols i la veritat és que va sortir molt bé. Tant a la Champions, amb el gol de l’Andrés, com a Mallorca, amb el penal que va aturar el Pinto... En els moments puntuals sempre vam tenir aquella sort de cara per ser campions en totes les competicions.”

De tots aquests moments, n'hi ha algun en què l’emoció ja fos màxima i vostè esclatés del tot?
“Potser la culminació de tot va ser el Mundial de Clubs, a Abu Dhabi. Allà vam assolir les sis copes. Ho havíem pogut aconseguir. Perquè va ser en aquest temps que vam guanyar a Madrid per 2-6, que és una cosa que quedarà per sempre, i al cap de tres dies vam anar a Stamford Bridge, a jugar-nos el pas a la final de la Champions. No tenies temps per assimilar-ho tot. I van ser tantes emocions i totes tan bones en un espai de temps tan curt que tot queda com reduït a res, i després t'adones de tot el que has viscut.”

Ha viscut moltes coses bones, però la part negativa de la seva professió és que potser no pot fer una vida normal. Perquè quan surt al carrer, què passa? Pot anar al cinema un diumenge, per exemple?
“És complicat. En comptes d’anar-hi el diumenge has d’escollir anar-hi un dilluns o un dimarts. Però sí que hi pots anar. Saps que el 'handicap' és que pots trobar gent i que no pots passar desapercebut, però això és una cosa que està dins de la teva vida i que ho has de viure diàriament i al final t’hi acostumes.”

Hi ha alguna cosa estranya que li hagi passat i que es pugui explicar?
“Recordo que un dia vaig anar a un centre comercial per comprar un videojoc o un regal, no se què era, i estava a la cua i vaig haver de deixar el joc i tornar un altre dia perquè va començar a venir gent al meu voltant. No hi havia manera. Perquè si una persona et fa una foto tothom veu que et fa la foto, i llavors tothom s'adona que ets allà. Normalment passes més desapercebut, però a la que una persona se n’adona, la gent es comença a acumular i el millor és marxar.”

Canviem d’àmbit. Li fan bromes els jugadors de l’equip?
“De vegades, et pengen fotos a la taquilla i coses d’aquestes que són coses habituals en un vestuari i que sempre has de viure”.

Va seguint la premsa esportiva?
“Sí, bastant. Sóc una persona que viu d’això i que ha d’estar mínimament informat.”

També segueix el bàsquet, oi?
“M’agrada molt el bàsquet i els altres esports també, com l’handbol, l’hoquei... El problema és que no tenim temps d’anar a tot arreu. Però, dintre d’aquests esports, el meu preferit és el bàsquet.”

De fet, juga al Supermanager. Se'n surt amb aquest joc?
“L’any passat vaig guanyar la Lliga del vestidor. I aquest any de moment vaig segon. El primer és Busquets, però estic en una molt bona posició per passar al primer lloc.”

Quin jugador li agradaria tenir al Supermanager que no tingui?
“Juan Carlos Navarro és molt car i tenir-lo a l’equip és sempre un plaer, és molt bo, però és molt car. I per poder-lo tenir haig de fitxar després jugadors no tan bons i sempre és complicat.”

Parlem ara d’altres noms que han marcat la seva vida. Li dic un nom i em diu el el primer que li passi pel cap. El primer, Rodolf Borrell.
“Va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol. Literalment. Hi ha el meu pare, que és qui sempre m’ha donat la pilota perquè la xuti, però després, quan vaig arribar aquí al Barça, ell va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol de la manera que ho sé fer. Hi ha moltes coses, però treure la pilota des del darrere, tractar la pilota bé, no jugar-la mai sense sentit, tot això m’ho va ensenyar ell.”

Bojan Krkic.
“El conec des de ben petit, quan estava començant, i és un golejador nat, un gran company i un dels millors amics que tinc al vestidor. És un plaer tenir-lo aquí a Can Barça.”

Diuen que vostè està com un llum.
“Això és mentida. Estic en la línia, però no hi arribo.”

Però és bromista.
“Una mica, una mica.”

I amb en Bojan més.
“Sí, perquè s’ho mereix, és molt jove i necessita estar-hi avesat”.

Li molesta que es digui que és el bromista?
“No. Sí que és veritat que el primer any se’m va relacionar molt amb la broma i m’agrada moltíssim, però últimament crec que hi ha molts bromistes al vestidor. Hi ha en Dani, en Xavi... N’hi ha molts.”

Quina és la seva mania en un terreny de joc?
“Sortir al camp amb el peu dret trepitjant dues vegades, fer tres salts després de la foto, jugar amb la màniga llarga... Són certes coses que tens al cap i que les fas per no trencar el costum.”

Acabem. Com celebrarà el gol si marca contra el Madrid?
“No ho sé, això surt sol. En partits com aquest contra el Madrid, que hi ha tanta intensitat i tanta adrenalina, no penses en això. Recordo que en el 2-6 al Bernabéu, quan vaig marcar gol, tot allò, tot aquell trajecte que faig agafant la samarreta, després ja ni me’n recordava. No sabia ni el que havia fet, ho vaig haver de mirar per la televisió.”