El migcampista català assegura que al ‘6’ del Barça encara li queda molta corda i que ve “a jugar i a guanyar amb el Xavi”. Diu que “els meus millors anys estan començant ara” i que Guardiola “traurà molt de mi”.
Cesc arriba al plató de Barça TV amb un somriure d’orella a orella. Després de ser
protagonista del traspàs més llarg del món del futbol, se’l veu alleujat, però sobretot molt
feliç. És i ja se sent el nou ‘4’ del Barça. I que sigui per molts anys. En una llarga
conversa, Cesc explica les seves sensacions com a nou jugador culer.
Com se sent? Alliberat?
“Els últims han estat mesos de molta pressió. Mentalment t’esgota molt,
però finalment ha passat tot i estic molt content de tornar a ser jugador del Barça”.
Alguna vegada s’havia imaginat que tornar a casa seria tan complicat? Que el procés
seria tan llarg?
“En part és culpa meva per haver marxat. Ni en els meus millors somnis m’havia
imaginat que un dia jugaria al primer equip del Barça. Ni quan era petit, ni jugant amb
l’Arsenal havia pensat que viuria un dia com el de dilluns”.
En la seva presentació, va comentar que per a vostè Wenger
és un pare. Entén que molts culers no li tinguin gaire estima al tècnic francès?
“Crec que la imatge de Wenger aquí és una pèl equivocada. Si avui estic aquí, és, en un
tant per cent molt elevat, gràcies a ell. Ell és qui pren les decisions, qui em va dir que podia
venir. És qui ha agafat la batuta de les negociacions. Gràcies a Wenger jo sóc jugador del
Barça”.
Ja ha passat molt temps, però, perquè va deixar el Barça el 2003?
“Veia que no tenia oportunitats d’arribar al primer equip i el Xavi era molt jove
en aquella època. També hi havia l’Andrés i alguns jugadors del juvenil i el Barça C que
anaven molt per davant meu. I vaig anar veient que em quedava enrere. Em va fer gràcia que un equip
anglès com l’Arsenal preguntés per mi, i sobretot em va al·lucinar que l’entrenador del
primer equip, Arséne Wenger, tallés les seves vacances per venir a veure’m. Jo tenia 16 anys
i jugava al cadet del Barça. La proposta esportiva que em van fer era brutal”.
Sabem que el Barça és el club de la seva vida, però, perquè decideix tornar ara?
“Per mi el més fàcil hagués estat quedar-me a l’Arsenal. Sóc el capità, jugo tots
els partits. Estem sempre a la Champions, lluitem pels títols. Si fos per això i per la competència
que hi ha, potser ara seria el pitjor moment per tornar al Barça. La titularitat està molt cara.
Però necessitava un nou repte a la meva vida. Creia que m’havia estancat una miqueta,i
necessitava un canvi d’aires. Tenir una motivació especial per treure el millor de mi”.
La seva implicació ha estat admirable i el Club ha fet un gran esforç per fitxar-lo. Però,
sobretot, ha estat Guardiola qui l’ha sol•licitat. Què significa per a vostè?
“És la clau. Sé que puc aprendre molt del Pep i dels companys. Sé que en traurà molt de
mi. A més, hi ha molts aspectes tàctics i tècnics que puc arribar a millorar en aquest
equip”.
Fa 10 anys pensava que no hi havia ningú que pensés tan
ràpid com el Pep dins un terreny de joc. Segueix pensant el mateix, o Cesc li ha passat per
davant?
“‘Que va’! N’hi ha dos abans que també pensen molt ràpid, com el Xavi
i l’Andrés. I ja ho han demostrat. Són dos cracs tan fora com dins el camp. El Pep sempre ha
estat una referència per a mi, però ara ells dos són la referència mundial”.
Fa molts anys el Pep li va dedicar una samarreta on posava “seràs el ‘4’
del Barça”. Com va anar aquesta història?
“Els meus pares es van separar quan tenia 13 o 14 anys. I vam anar a jugar un
torneig a Valladolid o a Itàlia, no ho recordo gaire bé. Jo estava una mica moix per la separació.
Ho estava passant malament. I va venir el meu exentrenador, el Rodolf Borrell, una persona
fantàstica, i em va dir que se n’havia assabentat, i em va regalar aquesta samarreta. És una
gran coincidència. Una anècdota. La samarreta la té el meu pare guardada. És un tresor per a
mi”.
Forma part d’una generació fantàstica, la del 87. Tornarà a coincidir amb Messi i
Piqué. Quan eren petits, parlaven de ser algun dia jugadors del primer equip del Barça?
“Vam fer campionats molt bons amb aquell equip i estàvem molt units. Van ser
dels millors anys de la meva vida. Però parlar-ne, no en parlàvem. Crec que cap dels tres ens
haguéssim imaginat que algun dia jugaríem junts al primer equip”.
Que queda d’aquell Cesc que va marxar amb 16 anys? O el Cesc d’ara és obra de
Wenger?
“Jo crec que el Cesc ha canviat molt poc. Hauré millorat en algunes coses, però les
ganes de treballar no me les ha tret mai ningú. I això és el que em fa millorar dia a dia. Sempre
tinc moltes ganes d’aprendre. És una equivocació pensar que ho saps tot o que ets millor que
els altres”.
Com s’imagina que serà treballar dia a dia amb els seus grans amics Puyol o
Piqué?
“Especial. En tenia moltes ganes. Són grans amics i tinc grans amistats en aquest
vestidor. Però també és veritat que ja he conviscut amb ells a la selecció en Eurocopes i Mundials.
Per a mi serà una experiència brutal, i segur que ells m’ajudaran a treure el millor de
mi”.
S’acabaran els “oh oh!! i el moooc moc” a través
de Twitter?
“No. ‘Que va’! Ara ho farem més sovint (rialles).”
Al Gerard ja el coneixia des de petit, però el Carles Puyol fa menys temps, i s’ha
convertit en una persona important per a vostè.
“Per a mi el Carles és una persona sensacional. Jo, l’any passat, en el Mundial
ho vaig passar molt malament, i ell estava cada dia a la meva habitació animant-me. I, al final,
vaig sortir a la final del Mundial, tot va acabar bé i em va dir: ‘veus com has de confiar
més en tu mateix?’. És un capità dins i fora del camp, per la seva personalitat, i la seva
humilitat. He conegut molt poques persones com ell dins el futbol”.
Amb el seu fitxatge es completa el millor mig del camp de la història del Barça?
“Això ho diran els resultats i les actuacions dins el terreny de joc. El Thiago i jo
que hem arribat aquest any, oferim més qualitat, més competència. Entre tots farem un gran grup. I
és igual si és o no el millor. El més important és que el Barça segueixi rendint a un gran nivell,
segueixi guanyant títols i que la gent gaudeixi”.
Es considera un fitxatge de present, però també de futur?
“Espero que sí. Treballaré fort perquè així sigui. Sóc molt jove i els millors anys
futbolístics de la meva carrera estan començant ara o estan per venir. Encara tinc molt per
aprendre i espero madurar al Barça durant molts anys”.
Hi ha un excedent de futbolistes al mig del camp. Considera que tots tenen un perfil
diferent i que poden aportar diverses solucions?
“És això. Som jugadors que entenem el futbol de la mateixa manera, però a la vegada som
bastant diferents. Més del que la gent es pensa. Entre tots tenim una combinació molt maca i a
nivell futbolístic fantàstica, però això ho haurem de demostrar dins el terreny de joc. Entenem el
mateix futbol, però tots tenim detalls diferents, cosa que ens fa ser un grup més especial”.
Fa molts anys va dir que Xavi seria el relleu de Guardiola. Cesc serà l’hereu de
Xavi?
“No ho sé. Jo crec que al Xavi encara li queden uns quants anys, eh! El
‘tio’ tira que no vegis! No he vingut a retirar el Xavi. Jo he vingut aquí a jugar amb
el Xavi, a competir amb el Xavi i a guanyar amb el Xavi. I igual que t’ho dic del Xavi,
t’ho dic l’Andrés i el Thiago. Jo crec que entre tots ens agruparem bé. Sé que ho
farem. Amb el gran grup que hi ha farem grans coses”.
El Barça podrà mantenir el cicle de títols i l’hegemonia al
futbol dels últims anys?
“Ho intentarem. Però serà complicat. Hi ha equips, com el Madrid, que es reforçaran,
que voldran guanyar-nos, que no només voldran guanyar la Lliga sinó que també voldran guanyar la
Champions. I també hi haurà el Manchester, l’Inter. Haurem d’estar molt atents, per
tant; ser molt disciplinats i treballar al màxim. No ens podem relaxar. A la que baixes el pistó és
quan vénen els problemes”.
Amb quin record es queda de l’Arsenal?
“És molt complicat, però suposo que em quedaria amb el meu debut. Va ser el
dia que menys m’ho esperava. Jo pensava que anava a fer grup i ja està. I de cop i volta era
titular, i la meva família estava a la graderia. Va ser un dia espectacular”.
Enyoraràs Londres, però, millor els escamarlans de la iaia que el Zuma de Londres?
“El Zuma de Londres tira bastant, però no hi ha res com els escamarlans de la iaia. Són
els millors”.
Una curiositat: perquè Fàbregas a la samarreta?
“Jo normalment em posaria Cesc. És el que volia i no és que sigui supersticiós. A
Anglaterra has de posar Fàbregas perquè s’ha de posar el cognom, i a la selecció, quan vaig
debutar, em vaig posar Cesc i no m’anaven gairebé les coses. Però, de cop i volta, em vaig
posar Fàbregas i vam guanyar l’Eurocopa i el Mundial. I al Barça em volia posar Cesc, però
vaig pensar: ‘si m’ha anat bé amb Fàbregas, hem de seguir amb Fàbregas i guanyar molts
títols”.
Pensava que m’anava a dir que ho feia perquè no tothom pronuncia bé el seu
nom.
“No. No és per això. Jo deixo que tothom em digui com vulgui. No hi puc fer altra cosa,
no hi ha remei. Almenys, sé que s’adrecen a mi. No passa res. És una anècdota graciosa i res
més”.