Al final de la temporada 1970/71 la UEFA va decidir canviar el nom de la Copa de Fires, una competició continental nascuda l’any 1955, pel de Copa de la UEFA. Per tal de dilucidar qui s’havia de quedar en propietat el Trofeu de Fires, el màxim organisme futbolístic europeu va organitzar un partit al Camp Nou entre el Barça (primer campió l’any 1958 i l’equip que més vegades l’havia conquerit, amb tres títols) i el Leeds United, darrer campió a l’edició del 1971.

Nit europea al Camp Nou

La finalíssima de la Copa de Fires es va disputar com a acte central del congrés de la UEFA, que va tenir com a escenari la Ciutat Comtal. Abans de començar el partit, el president de la FIFA, Sir Stanley Rous, va lliurar una insígnia d’argent als jugadors barcelonistes que el 1958 havien aconseguit el primer títol de Fires. Aquell 22 de setembre del 1971 el Camp Nou presentava una mitja entrada, amb uns 45.000 espectadors a les seves grades.

Un partit molt disputat

El tècnic holandès Marinus Michels, que tot just encetava la seva primera temporada al Barça, va alinear aquests jugadors: Sadurní, Rifé, Gallego, Eladio, Torres, Costas, Rexach, Juan Carlos, Dueñas, Marcial i Asensi (Fusté, minut 79). Davant d’ells, un temible Leeds United que tenia una plantilla plena de figures, amb noms com Jack Charlton, Bremmer, Lorimer, Jordan, Giles i Hunter.

El partit va estar a l’altura de les circumstàncies, ja que va ser força emocionant i vistós. Després d’una primera part sense gols, al minut 51 Teófilo Dueñas va impulsar al fons de la xarxa anglesa una centrada-xut de Marcial després que en primera instància la rematada del davanter manxec toqués el travesser. Dos minuts després el Leeds va empatar mitjançant Jordan, que va superar Sadurní en recollir un rebuig del porter blaugrana a un fort tret de Lorimer a la sortida d’una falta directa. Arribats a aquest punt, qualsevol equip hauria pogut guanyar i amb el pas del temps la pròrroga va semblar inevitable, però ja a les acaballes del matx (minut 83) novament Dueñas va recollir una gran assistència de Marcial i va creuar la pilota lluny de l’abast del porter Sparke. El 2-1 ja va ser inamovible i el Barça es va adjudicar en propietat la Copa de Fires.

Un just campió de campions

Quan Rifé va aixecar el trofeu Noel Beard davant l’alegria dels afeccionats, tothom va considerar que s’havia fet justícia, ja que cap altre club es mereixia més aquest guardó. No en va, el Barça havia estat el primer campió de la competició, el que més vegades l’havia guanyat (els anys 1958, 1960 i 1966) i el que més vegades havia participat.