FCBARCELONA.CAT

22.03.2007 12:42

Els germans Ugalde, cara a cara

El partit entre el FC Barcelona Cifec i el BM Valladolid va donar una oportunitat esperada perquè dos germans s’enfrontessin per primera vegada sobre la pista. Es tracta del blaugrana Cristian Ugalde i el seu germà gran Antonio.

Les nissagues de germans a l’handbol prosperen. Als Urdiales, Entrerríos o Ruesga s’han afegit els Ugalde. Antonio Ugalde, ara a les files del BM Valladolid, fa 12 anys que juga a la Lliga Asobal, però el seu germà Cristian, que vesteix la samarreta del Barça Cifec, tot just comença a la màxima categoria de l’handbol. Es porten 11 anys, així que mentre un es troba en la plenitud de la seva carrera, l’altre tot just s’acaba d’estrenar.

Antonio s’ha format a l’escola del Granollers mentre Cristian és del planter blaugrana. El del Valladolid té una carrera consolidada i una medalla olímpica. El del Barça té un prometedor futur per endavant i evoluciona amb el referent del seu propi germà a l’horitzó. Cristian explica que “des de petit he mamat amb ell l’handbol. Des que tenia tres anys ell ja jugava al Granollers i jo anava a veure’l.” L’extrem blaugrana té un repte a seguir: “Antonio ha jugat uns Jocs Olímpics i un Mundial amb la selecció absoluta, per això estic jugant a handbol, per seguir les seves passes i, si pot ser, superar-ho.”

El moment esperat

La 21a jornada de la Lliga Asobal els va enfrontar sobre la pista per primera vegada en un duel fratricida. El germà gran va entrar abans en joc i el petit ho va fer en els minuts finals. El públic va reclamar el seu cognom tot buscant que es produís aquest moment esperat. Juguen els dos d’extrem esquerre però en bandes oposades de la pista, però tot i així es van trobar cara a cara. L’abraçada al final segellava el moment més especial per a la família Ugalde.

Després de passar pels vestidors el germà petit esperava el gran. Antonio està molt orgullós del Cristian: “Si continua així crec que pot tenir un gran futur però ha de lluitar dia a dia perquè si no, al final això se te’n va i quan te n’adones tens 30 o 35 anys i ja estàs pensant en deixar-ho”, adverteix el jugador del Valladolid. El germà gran observa l’evolució del petit des de la distància: “És difícil arribar al primer equip. Pel que he pogut parlar amb els seus entrenadors des de la base, ja de petit apuntava maneres. Ara ja està al primer equip i als partits que ha jugat no ha decebut. Que continuï així.”

Són jugadors discrets, de pocs gestos, però per dins circulen els sentiments. Esperen tornar-se a enfrontar en el futur, senyal que les seves carreres continuen per bon camí.