FCBARCELONA.CAT

25.06.2008 13:16

Barrufet: “És impossible no tenir il·lusió”

Meritxell Infante

Després de trenta anys de jugar a handbol, vint vestint la samarreta del Barça, David Barrufet continua amb la mateixa il·lusió per cada nou repte. El pròxim, anar als seus quarts Jocs Olímpics, els de Pequín, última participació amb la selecció.

Inclòs a la llista del seleccionador Juan Carlos Pastor, el porter del FC Barcelona David Barrufet podrà assolir la meta que s’havia fixat fa temps: retirar-se de la selecció en uns Jocs Olímpics. Ara Pequín li dóna l’oportunitat de sumar els quarts Jocs a la seva carrera, tot un orgull per a un jugador que viu l’handbol amb la mateixa implicació de sempre. El capità blaugrana explica, en una entrevista a Barça TV i www.fcbarcelona.cat, com es viuen uns Jocs Olímpics.

Què significa anar a uns Jocs quan n’ha viscut tres, i uns, a més, a casa?

“Per a un jugador professional, el màxim a què pot aspirar amb la selecció és jugar uns Jocs Olímpics. Tots els Jocs són diferents. És un orgull participar en els següents. Per a mi seran els darrers Jocs Olímpics, la darrera participació amb l’equip nacional i estic molt il•lusionat i amb ganes de fer-ho molt bé per retirar-me amb la selecció fent un bon paper.”

En què es diferencien uns Jocs d’un Mundial o un Europeu?

“En el Mundial i en l’Europeu hi ha només handbol, i en els Jocs ets en una Vila Olímpica enorme, amb tots els esportistes, de tots els països. Si no estàs molt concentrat et pots dispersar de la competició. Passa pel teu costat el campió de 100 metres, un jugador de l’NBA..., has d’estar molt concentrat. Has de ser molt conscient de la dieta que has de seguir, perquè tens un restaurant a la Vila Olímpica amb menjar de tot tipus. És un ambient molt maco, perquè la gent del país on vas està més receptiva, molt més que si hi anessis de vacances i els atletes estan molt més receptius a establir converses.”

Què van significar els Jocs de Barcelona per a vostè?

“Per a mi va ser molt important. Eren els primers Jocs als quals anava, els Jocs de casa, i els més macos en què he estat. Tinc un record molt maco. A nivell esportiu les coses no van sortir tan bé com esperaven, però la resta va ser molt important i per a la ciutat també. Totes les infraestructures que es van crear van ser un pas endavant per a Barcelona.”

Quines imatges li van quedar a la retina?

“Si tens sort d’anar a la cerimònia d’inauguració és el més maco que hi ha. Se’t posa la pell de gallina, quan fas la volta d’honor. Abans de sortir tens un senyor que et diu les normes clares, de no sortir de la filera, però un cop els atletes són allà, ningú fa cas però ningú et diu res perquè és impossible mantenir la filera. Aquella volta que dura uns quatre minuts és maquíssima, una sensació de plaer inimaginable. Jo he estat a tres Olimpíades, he pogut anar a dues inauguracions. A la tercera no hi vam poder anar perquè competíem al dia següent. Si tot va bé aquí a Pequín sí que hi podrem anar.”

Com es viu el moment de recollir la medalla?

“Estàs dos mesos fora de casa, dos mesos concentrat, l’Olimpíada és un pas més endavant que un Mundial, i aconseguir la medalla és un moment de joia, recordes moltes emocions, molta gent, i són moments per emmarcar en el teu record i en el teu cor.”

Quines opcions té la seva selecció en aquests Jocs?

“Espanya està enquadrat en el grup de cinc o sis seleccions amb aspiracions d’aconseguir medalla. El nivell és molt alt, ve d’un gol amunt, un gol avall. Tot depèn del moment de forma amb què arribem, de la sort que puguis tenir en el moment puntual. Els darrers Jocs vam quedar fora a la tanda de penals després de dues pròrrogues, no deixa de ser una loteria. Crec que estem en el grup de favorits, però hem d’aprofitar les opcions que ens vinguin al moment.”

Com ho fa per mantenir la il•lusió de jugar després de vint anys al Barça i amb tants títols?

“Primer, perquè estàs fent un esport que vas fer de petit. Jo vaig començar a jugar a handbol amb 8 anys, però no amb la idea de dedicar-m’hi, sinó per fer esport. El meu germà feia esport i jo vaig fer el mateix, handbol. Estic fent amb 38 anys el que feia amb 8. Sóc un nen gran que fa el que feia quan era petit. Som uns privilegiats. El meu treball és jugar. Jugo a casa amb els nens, jugo aquí al Barça i d’això no pots estar mai cansat. Segon, perquè m’agrada guanyar, sóc un guanyador. I tercer, estic al millor club del món, que és el meu club, des de petit. Estic al Barça, tinc la sort de defensar cada dia la samarreta del Barça i això m’omple d’orgull i de joia. Amb aquestes tres coses és impossible no tenir il•lusió i ganes.”

Què li queda per fer al Barça?

“Guanyar la Lliga, la Copa d’Europa, la Copa del Rei... (riu). Em queda tot. Jo tinc la mateixa il•lusió que quan vaig començar. Sempre sóc de la idea de començar de zero, porto vint anys però sempre he començat de zero. Tinc un repte nou: guanyar-me més minuts que l’any passat, ho tinc difícil per moltes circumstàncies però com sempre seré professional, m’entrenaré en cada entrenament i intentaré aprofitar els minuts que em doni l’entrenador.”